Déu en Creació, i Déu en Providència

NOTA: Aquesta entrada és un recull de reflexions escrites all llarg de 2007. Per tant, són anteriors a la publicació de l’article de Oliver R. Barclay a Aletheia n.º 31, 1/2007, pp. 39-52 [Una publicació de l’Alianza Evangélica Española], i no són una resposta punt per punt al mateix, però sí que aquí aporto una sèrie de reflexions que donen resposta a algunes de les qüestions suscitades per l’autor esmentat.

* * * * * *

Diferències qualitatives entre origen i operació

La detectabilitat del designi especial no exclou en absolut un designi general en l'anomenada Llei Natural. Però la Llei Natural com a sistema-marc és qualitativament diferent del sistema d'enginys i d'invencions dels dispositius de la vida, dels seus mecanismes. L'immens sistema de Llei Natural és un sistema d'uniformitat de causa i efecte, i constitueix el marc operatiu que fa que la vida biològica sigui possible, tot i que no necessària; certament manifesta un designi i un propòsit. Però aquest sistema d'operació uniforme de causa i efecte no és la causa, no pot ser l'origen, del sistema informàtic, cibernètic de la vida; de la mateixa manera que les lleis elèctriques, magnètiques, mecàniques que un conjunt de màquines segueix en les seves operacions no poden explicar l'origen de la màquina, de tots els seus dispositius —tot això és resultat d'una activitat inventiva que pertany a un altre nivell.

La informació no té la seva explicació ni en la matèria ni en l'energia. La informació és l'expressió d'un propòsit que té la fi de materialitzar aquest propòsit executant-lo i de comunicar informació per a la realització i el control dels processos que porten a una fi proposada.

La clau rau en què en el cim de la jerarquia està el Propòsit d'un Ésser que, en darrer terme, ha d'ésser reconegut necessàriament con Déu. I la informació és la clau de la vida i de la Revelació. Ambdues procedeixen de Déu. Ell és la font de la una i de l'altra.

Intervenció directa i providència

El DI no pretén atribuir-ho TOT a una acció directa, a una intervenció directa de Déu —Déu opera sovint per causes secundàries. El que fa el DI és aportar unes eines rigoroses per distingir l’acció, la plasmació, d’un propòsit, d’un designi mitjançant un disseny no aparent sinó real, produït de manera intel·ligent (per exemple, la producció d’uns dispositius, d’una maquinària), en contrast a allò que és produït per l'operació uniforme de causes i efectes regits per lleis (el funcionament de la maquinària dissenyada). La qüestió que discrimina l’aparell analític (el filtre) del DI és que les propietats del sistema NO poden donar origen als elements d’aquest esmentat sistema natural o tecnològic. Només quan aquest sistema té els seus components formats i en el seu lloc corresponent (clorofil·la, flagels, ribosomes, mitocondris, etc.) es pot mantenir mitjançant tota una sèrie de processos conservadors. Però aquests processos d’operació i conservació del sistema NO poden explicar el seu origen; això demana una activitat inventiva, intel·ligent, FORA de l’abast de les forces i lleis per les que el sistema funciona.

El criteri

La pregunta essencial és: És que es pot explicar l’origen de tot el sistema de la natura mitjançant les forces que podem observar actualment? Això és el que es deriva de la postura ideològica —expressada per Carl Sagan a la sèrie Cosmos— que «el Cosmos és tot el que mai ha existit, existeix o existirà».

Segons el materialisme, els fenòmens i processos bàsics d’un sistema són els mateixos que li han donat origen. «Tot és matèria i moviment.» L'argument dels materialistes sembla ser que les propietats del sistema expliquen l'origen del sistema. El que sorgeix més bé de l’examen de les forces que actuen en la natura, en l’operació dels seus sistemes que segueixen una CADENA DE CAUSES i EFECTES en el sistema natural, és que són INCOMPETENTS i qualitativament diferents d’allò necessari per ORIGINAR l’esmentat sistema.

En fer una anàlisi de la realitat, allò que es veu es que les propietats del sistema provenen del disseny del sistema. L’origen d’un sistema ha d’anar regit per un pla deliberat, amb l’aplicació d’una energia dirigida per una informació que aplica el pla per la constitució d’aquest sistema organitzat.

L’escenari i els actors

La física i la química són àmbits d’uniformitat de la llei de causa i efecte —en la biologia tenim una magnitud afegida. Per passar de sistemes fisicoquímics a sistemes biològics cal la SELECCIÓ dels components [el concepte del dimoni de Maxwell], pel que cal que un agent intel·ligent disposi d’INFORMACIÓ sobre la qual actuar deliberadament a fi de plasmar dissenys DINÀMICS —fora de l’equilibri al que tendeixen els sistemes fisicoquímics, i amb una necessària complexitat especificada més enllà (a) de tota possibilitat d’atzar o (b) de l’operació uniforme de la llei natural.

Així, tenim un entorn, o escenari, un univers físic-químic on es fa evident una operació de causes i efectes uniformes. I cal dir que aquest mateix univers dóna evidència de disseny degut a l’absoluta improbabilitat de la seva estructura, que demana un «ajust fi», com queda documentat per González i Richards en el llibre El Planeta Privilegiado (veure la barra lateral del blog). Però sobre el rerefons d’aquest univers i d’aquestes operacions regides per lleis físiques i químiques, hom pot detectar l’operació extrínseca d’una activitat informadora per la que les estructures biològiques han adquirit formes i funcions que mai no haguessin pogut adquirir mitjançant l’operació uniforme de les esmentades lleis, sinó que demanden una intel·ligència seleccionadora per a aquest propòsit. Aquesta Intel·ligència es fa així evident, i això tant des de la intuïció més directa com sota els criteris d’anàlisi conceptual i matemàtica més exigents, com ho demostra Dembski amb el seu filtre per assegurar la presència d’un designi, d’un propòsit deliberat, en la formació d’un objecte o en l’ocurrència d’un esdeveniment, el que dóna l’eina per distingir rigorosament entre un designi veritable, d’una banda, i un atzar possible o segur, de l'altra. Veure les obres recomanades de Dembski, i també l’obra de Woodward, a la barra lateral.

L’acció de l’atzar en els sistemes químics

«Tirar els daus» en un sistema químic introduirà diferències irrellevants en l'esmentat sistema químic, canvis en aquest sistema, però no el transformarà cap amunt per a constituir un sistema biològic integrat, cosa que pertany a una altra natura ontogènica.

Tirar els daus només pot extraure la potencialitat ja existent en els daus, no pot anar més enllà.

I amb més espai i amb més temps?

Un àmbit més gran i un temps més llarg poden en teoria augmentar les probabilitats que una hormona i el seu receptor puguin aparèixer per atzar —però també significaran que la seva aparició per casualitat estarà molt més separada en l'espai i en el temps. I certament es disgregaran degut a processos molt més probables abans que tinguin la més mínima possibilitat de trobar-se. Per tant, l’augment teòric dels àmbits d’espai i de temps en absolut no augmentaran les probabilitats de l’aparició a l’atzar d’una estructura biològica integrada.

Sobre la ciència ­­– el seu origen i rol

La ciència havia estat aquella empresa de l'home d'estudiar les obres de Déu, és a dir, l'univers en la seva totalitat i en cada una de les seves parts. Les seves operacions i interrelacions. Les seves relacions de causa i efecte. 1) Per seguir els pensaments de Déu després d'Ell, 2) Per complir el Seu manament de dominar com els Seus majordoms i beneficiaris. De cap manera no era una cerca d'explicacions materialistes de l'origen de l'Univers, sinó una cerca de les interrelacions dels fenòmens del conjunt matèria-energia en l'univers creat i ordenat per Déu. Aquesta recerca ha arribat a esbrinar que l'orde creat inclou matèria / energia (física, química) i informació / dispositius per al tractament de la informació (biologia).

Una paraula als cristians

«Llàtzer, vine a fora! I el mort va sortir.»

(Joan 11, 43-44).

Si Déu només operés mitjançant processos i lleis naturals, efectivament la resurrecció seria IMPOSSIBLE, perquè és quelcom totalment contrari a tota la direcció dels processos naturals. De fet, les postures teològiques de l'anomenat «modernisme» i de la teologia dialèctica neguen la realitat de la resurrecció i els «prodigis i miracles» de l'Escriptura. Com a molt, des d'aquestes perspectives, servirien com a «mites» didàctics, però en absolut es tractaria de realitats esdevingudes dins el temps i l'espai.

Aquesta postura, no obstant, no té res de «moderna». La trobem ja expressada en Plató, Galè i per molts altres filòsofs naturalistes grecs.

Per exemple, el cèlebre Galè (130-201 d.C.), s'enfrontava així, de manera específica contra el relat del Gènesi:

«És precisament en aquest punt que la nostra pròpia opinió i la de Plató i altres grecs que segueixen el recte mètode de les ciències naturals difereixen de la posició presa per Moisès. Per a aquest últim sembla suficient declarar que senzillament Déu va ordenar que la matèria prengués forma en el seu degut ordre, i que així va ser; perquè ell creu que per a Déu tot és possible, fins i tot si volgués fer un brau o un cavall d'una pila de cendres. Però nosaltres no mantenim tal cosa; diem que certes coses són de natural impossibles, i que Déu ni tan sols intenta fer-les, sinó que ell escull allò millor de la possibilitat del devenir.»

Sobre la utilitat de
les parts del cos, 11:14.

Pau ja hi va haver de fer front a tot això, entre altres passatges, a 1 Corintis 15. El factor capital és: El poder de Déu que ha actuat en Creació, que ha intervingut en la història, i que es manifestarà introduint el Seu regne.

És evident que una lectura coherent de les Escriptures porta a rebutjar el Naturalisme com a concepte limitador de les accions especials de Déu en creació i en les Seves intervencions en la història de la Revelació.

Santiago Escuain

---

Sobre la qüestió particular però importantíssima de l’estat actual de les investigacions sobre l’origen de la vida, recomanem la lectura de El último testamento de Leslie Orgel, acabat de publicar.