L'origen de la vida – un problema irresoluble pel materialisme

Quan parlem de l'origen de la vida, ens referim en realitat a l'origen de la primera unitat metabòlica que es pot reproduir i perpetuar.

Abans dels grans avenços en microscòpia i altres tècniques d'observació, hom pensava que les cèl·lules eren unes realitats relativament senzilles, un protoplasma en el si del qual hi havia unes interaccions químiques que les donaven les seves qualitats dinàmiques i reproductives. No fou fins que es va poder observar les estructures de la cèl·lula per microscòpia electrònica d'alta resolució i per altres tècniques que es va arribar al coneixement que no es tractava de meres interaccions químiques més o menys senzilles, sinó de complicadíssimes interaccions en les que tots uns sistemes de complexes màquines summament miniaturitzades composades de peces de material proteínic complien funcions molt específiques dins un gran complex biològic-industrial, amb sistemes d'emmagatzemament, traducció, transcripció i manteniment d'informació, de regulació i control de processos, de captació, transformació i aplicació d'energia, d'entrada selectiva de materials, i del seu transport automatitzat amb sistemes codificats d'identificació, amb rellotges i temporitzadors per tots els ritmes de funcionament i operació.

Així, doncs, el problema de l’origen d’un sistema viu no es limita merament al de l’origen dels seus sistemes funcionals com a tals, sinó:

1) Si primer es van formar els sistemes per algun atzar (sistemes de captació d’energia, de conversió d’energia, i d'aplicació de l'energia a funcionalitats),

2) llavors com és que aquestes estructures proteíniques van passar a ser descrites en un sistema codificat d'informació suportat per l’ADN

3) que després podria reproduir-les mitjançant el complex aparell de transcripció ADN-ARN junt amb tot el complex de màquines proteíniques codificat a la seva vegada en l'ADN?

Suport d'informació i Informació – cal distingir

De vegades hi ha la percepció inconscient que l'ADN (l'Àcid Desoxiribonucleic) ÉS la informació genètica, i que si es pogués explicar la formació de l'ADN tindríem resolt el problema de l'origen dels codis de la vida. Cal distingir entre allò que és suport d'informació i la informació com a tal.

Un exemple és el d'una ona d’alta freqüència, que no és informació per sí, i que es podria explicar com una emissió deguda a un fenomen natural. Però una ona d'alta freqüència pot ser suport d’informació, quan una font d’informació (veu humana, font de música, etc.) modula bé la seva amplitud, la seva freqüència o la seva fase mitjançant uns dispositius aplicats a aquest propòsit. Això possibilita la comunicació d'informació d'emissor a receptor.

Un altre suport d’informació és el paper i la tinta, que no expliquen per ells mateixos el missatge expressat per aquest mitjà, bé una novel·la, bé unes especificacions tècniques per construir una màquina. És el mateix amb l’ADN, que per sí tampoc mai no podria explicar la seqüència de bases químiques, que constitueix uns codis per a uns fins determinats. Això apart de la incapacitat de cap sistema merament químic, sense direcció intel·ligent, per a produir aquesta molècula.

La mateixa informació es pot transferir d'un suport a un altre, d'ones electromagnètiques portadores de Codi Morse (... --- ...) a lletres sobre paper (SOS) o a codi binari d'ordinador o a l'alfabet Braille. El missatge, la informació, és una entelèquia que comunica uns significats i que pot cavalcar sobre diversos suports, i que no és el suport mateix, sinó que és independent d'ell.

Així, les cadenes d'ADN no són informació, el paper i la tinta no són informació, la superfície d'un CD-R no és informació – però serveixen com a medis per contenir informació. Es pot dir en aquestes paraules: Tirant Lo Blanc, de Joanot Martorell, és molt més que el paper i la tinta amb que està fet el llibre. Hi ha una altra magnitud a més del suport material: tenim el missatge.

El que tenim, doncs, és informació, que és generada per una ment, (1) bé per comunicar-la a una altra ment quan les dues ments comparteixen un mateix codi, o tenen mitjans per traduir els codis per fer-los comprensibles la una a l'altra, o bé (2) per dictar instruccions generades per una ment per la consecució d'uns propòsits especificats i aplicats llavors per uns mecanismes capaços de rebre aquesta informació i traduir-la en resultats.

Què fou primer – l'ou o la gallina?

Així, el problema és: Es van formar primer les màquines proteíniques per atzar? Llavors, com van quedar descrites i codificades sobre el suport de l'ADN i com es va formar tota la maquinària proteínica per la transcripció i plasmació d'aquesta informació per donar llavors totes les estructures proteíniques formades al principi per atzar?

O es va formar primer l'ADN a l'atzar, amb els codis de la vida? Amb totes les instruccions per les diferents peces de la maquinària cel·lular, de captació, conversió i aplicació d'energia, i per la identificació i el transport de materials a diferents parts de la cèl·lula, i també les instruccions per les seqüències i la temporització del seu muntatge? I quan temps va passar fins que es va formar per atzar tota la maquinària per LLEGIR aquestes instruccions i aplicar-les d'un mode funcional?

I, mentre es formava la maquinària per poder emprar la informació en aquest suport d'ADN, químicament molt fràgil, com s'explica la no degradació i no dissolució d'una cadena d'ADN carregada d'informació, però sense les proteïnes i els enzims necessaris per la seva protecció, activació, reparació i reproducció?

Les alternatives

Les diferents opcions que hom ha presentat pel que fa a l'origen de la vida, a l'origen de la primera cèl·lula funcional, són les següents:

a. Atzar + Selecció Natural

b. Llei natural determinista

c. Direcció personal intel·ligent

a. Atzar + Selecció Natural

Un argument que fan servir els materialistes és que no es pot comparar la maquinària de la vida, amb tota la seva complexitat, amb «veritables» màquines inventades i fetes pels homes, «perquè les màquines fetes pels homes no es reprodueixen, i és la capacitat que tenen de reproduir-se el que fa que els éssers vius puguin evolucionar gràcies a la selecció natural». Però aquest argument és totalment fals pel que fa a l'origen de la vida. No és només el fet que totes les màquines de les cèl·lules, que són veritablement màquines més que microminiaturitzades, són d'una complexitat exquisida i estan coordinades en les seves funcions en temps i ritme per sistemes de tractament, traducció i transcripció d'informació. Es tracta també que la reproducció de la cèl·lula no es pot donar FINS QUE NO TENIM LA CÈL·LULA COM UN TOT. Per tant, el materialista no pot adduir cap diferència entre la maquinària de la cèl·lula i la maquinària inventada per l'home «perquè es tracti de sistemes vius». No hi ha vida biològica fins que no existeixen tots els sistemes informàtics amb tot el seu maquinari, tant la mateixa informació continguda en el seu suport material d'ADN, transcrita llavors per tot un conjunt de maquinàries constituïdes per peces específiques de proteïnes que després tradueixen aquesta informació per elaborar els materials necessaris i com instruccions de posicionament, direccionament dels materials, i per la temporització i regulació de les diferents funcions cel·lulars i organísmiques de la vida. Cal tenir un sistema complet a fi que les complexíssimes funcions de la vida puguin COMENÇAR A DONAR-SE. El paral·lelisme de l'origen a l'atzar d'una cèl·lula caldria fer-lo amb el d'un conjunt industrial automatitzat d'una tal complexitat que es pogués reproduir ell mateix, des de totes les bases de dades amb totes les especificacions complertes de totes les maquinàries, les seves ubicacions, els materials que han de rebre i com els han de tractar, i del manteniment mateix de tot el conjunt, fins a les mateixes maquinàries i tot l'entorn de les mateixes, connexions, sistemes de captació, transformació i aplicació d'energia, sistemes de regulació i control dels processos, tremuges selectives d'entrada i comportes de sortida de materials específics, etc.

Així, doncs, el materialista no pot defugir el problema real que se li planteja de l'origen d'aquestes màquines amb l'afirmació de que «són sistemes vius», perquè els sistemes vius no existeixen fins que no tenim l'existència integrada de tot aquest sistema informàtic amb totes les seves màquines, en el que les màquines proteíniques estan codificades en l'ADN, però en el que l'ADN no pot expressar la informació més que per l'acció de totes aquestes màquines proteíniques.

En el binomi «Atzar + Selecció Natural», per molta importància que se li vulgui donar a les «pressions selectives» per donar la impressió que l'esmentada pressió impulsa el sorgiment de nous òrgans i funcions biològiques, cal reflexionar que la selecció, natural o artificial, només pot operar amb allò que existeix, i a més que només pot operar amb entitats que ja es reprodueixen. Per tant, la selecció natural només pot existir quan la cèl·lula viva ja existeix i es reprodueix. Per tant, no es pot invocar com a causa pel seu origen. Evidentment, la selecció natural no podria actuar per escollir els components necessaris per la formació del complex sistema reproductor de la cèl·lula, en no existir encara la imprescindible funció reproductiva. En aquest cas es tracta de la formació de tot el conjunt integrat de la primera cèl·lula per pur atzar. I l'atzar queda exclòs.

b. Llei natural determinista

En les primeres dècades de les especulacions de com s'hagués pogut formar una primera cèl·lula viva per processos purament materialistes, un sector de materialistes van expressar la convicció que les mateixes lleis naturals haguessin portat a la formació inevitable de la vida. Entre altres, Kenyon i Steinmann van expressar aquesta postura en el seu llibre Biochemical Predestination (Predestinació bioquímica). Avui encara hom expressa aquesta idea amb el concepte popularitzat de que si les condicions són adients, la vida sorgirà necessàriament. La idea és que si trobéssim un planeta o un satèl·lit amb condicions «terràqüies», podríem esperar trobar-hi vida, naturalment formada per aquestes mateixes lleis naturals, segons que hom suposa.

Però la realitat és què les propietats dels sistemes químics IMPEDEIXEN l'acumulació dels components necessaris per a la vida, i fins i tot no solament l'acumulació, sinó també la sola formació dels esmentats components (ADN, cadenes polipeptídiques, etc.), per no parlar de tot el muntatge dels components en sistemes dinàmics coordinats de màquines proteíniques lectores de codi, correctores de mutacions, transcriptores, reguladores, constructores, i de captació, transformació, aplicació i regulació d'energia, de transport automatitzat de materials, etc. Les lleis naturals són impotents per explicar l'origen de la vida. I més encara, li barren el pas en absència d'una acció deliberada, bé immediata o mediada, perquè actuen en direcció contrària; no són integradores, sinó desintegradores.

c. Direcció personal intel·ligent

El mateix que el conjunt de components mecànics, elèctrics i pneumàtics, estàtics, dinàmics, d'un sistema coordinat i automatitzat de màquines, no es pot explicar mitjançant l'atzar ni per les lleis de la matèria (tot i que quan tot el conjunt ha estat construït intel·ligentment, segueix certament les lleis físiques i químiques), les estructures bioquímiques i el seu encadenament no es poden explicar tampoc per l'atzar ni per l'acció de la llei natural. Tot això és expressió d'enginy inventiu per a la consecució d'un propòsit especial; tot això parla d'una Ment, i més encara, d'una Ment Creadora plena de propòsit: de la Deïtat i el Poder de Déu.

Negació – no refutació
----El materialisme com idolatria

Aquells que neguen a Déu la Seva capacitat i poder per crear acaben, molts, atribuint aquesta qualitat a allò que objectivament no la té —a l’univers (p. ex. Sir Fred Hoyle [El universo inteligente], De Duve [Polvo vital]), als sistemes fisicoquímics, etc.

Així, neguen a Déu l’ésser, la saviesa i el poder, i atribueixen tot això a la [N]atura, «la Mare Natura», etc. Neguen a Déu l’adoració que li és pròpia i adoren l’ésser creat, allò que justament denuncia l’Escriptura com a pecat capital d’una cultura rebel contra Déu:

«Perquè la ira de Déu es revela des del cel contra tota impietat i injustícia dels homes, que detenen la veritat amb injustícia. Ja que allò que es coneix de Déu els és manifest, perquè Déu els ho ha manifestat. Perquè les coses invisibles d'ell, el seu poder etern i la seva divinitat, són clarament visibles des de la creació del món i es comprenen a través de les coses creades, a fi que siguin inexcusables. Perquè tot i havent conegut Déu, no el van glorificar com a Déu ni li van donar gràcies, sinó que esdevingueren vans en els seus raonaments i el seu cor insensat es va enfosquir. Afirmant ser savis, es van tornar necis, ... els quals van canviar la veritat de Déu per la falsedat, i van adorar i servir la creació en lloc del Creador, que és lloat pels segles, amén.»

(Romans 1, 18-22, 25.)

Santiago Escuain