La detectabilitat del Disseny Intel·ligent

Allò que es considera inacceptable — és que el Disseny Intel·ligent sigui objectivament detectable.

Aquest és el veritable camp de batalla en la controvèrsia del darwinisme front a la tesi del disseny intel·ligent de les estructures de la vida i dels organismes com un tot integrat. A Romans 1, 18-20 se’ns diu clarament que aquells que neguen la realitat del Déu Creador com a font de la vida, ho fan negant l’evidència mateixa («deturen la veritat amb injustícia»). El món tolerarà la «religió» sempre que es presenti com un salt de fe sense cap mena de contacte amb la realitat objectiva o amb la veritat històrica. Llavors se la considera inofensiva. El que el món no tolera, ni tolerarà, és el plantejament d’una fe racional (que no racionalista), fonamentada en realitats, realitats com que Déu està present, amb el testimoni evident de les Seves obres, i com que Déu ha actuat de manera efectiva al mig de la Història, que Déu ha parlat, i que Déu ha culminat aquesta revelació en tant que el Fill de Déu es va fer home en una Encarnació sobrenatural i se’ns va manifestar també al mig del temps i de l’espai d’aquest món, participant de la nostra sang i de la nostra carn. I el món tampoc tolera que aquesta manifestació té el suport d’un testimoniatge irrefutable. Aquesta posició, sòbria, fonamentada, és atacada amb mots com «extremisme religiós» i titllada de «perillosa» per part de moltes instàncies mundanes. De fet, aquesta postura està en obert contrast amb presentacions edulcorades i descafeïnades d’un cristianisme falsament entès que acaba negant o relativitzant la Paraula de Déu, i que el món accepta —el món accepta tot allò que li pertany, però no allò que ve d’aquell Déu manifestat en Crist Jesús, que va ser plenament rebutjat pel món.

La fe racional, fonamentada en la veritat d’un Déu que es fa evident per les coses fetes, i això fins al punt que els que el neguen «no tenen excusa» (Romans 1, 20), i en la realitat d’un Déu que es va manifestar de moltes formes i maneres al llarg de la història dels homes, fins que es va manifestar plenament en Jesucrist (Hebreus 1, 1-4), és una amenaça per la incredulitat. Aquesta fe racional té els veritables arguments que deixen sense resposta a aquells que es manifesten com contraris de Déu. Aquesta fe racional és el veritable enemic de la incredulitat.

Una «fe» merament mística en Déu, dissociada de la realitat, és ben tolerada. Una fe en la Paraula del Déu que es manifesta de manera innegable en les Seves obres crida a les armes a les hosts materialistes. Aquí caldrà repetir allò que expressa sense mossegar-se la llengua Richard Lewontin, el cèlebre genetista de Harvard i materialista confés:

«... tenim un compromís previ, un compromís amb el materialisme. No es tracta pas que els mètodes i les institucions de la ciència ens forcin de cap manera a acceptar una explicació material del món fenomenològic, ans al contrari, que estem obligats per la nostra adhesió prèvia a les causes materials a crear un aparell de recerca i un conjunt de conceptes que ens proveeixin d'explicacions materials, sense importar com en siguin, de contràries a la intuïció, sense importar com en siguin, d'estranyes per als no iniciats. A més, aquest materialisme és absolut, perquè no podem permetre un Peu Diví a la porta.»

New York Review of Books
(9 de gener de 1997, p. 31).

Així, l’argument del Designi i d’un Disseny Intel·ligent de l’Univers i de las estructures i de les formes de la vida és pel materialisme el gran enemic a batre. I l’enfrontament amb el (neo)darwinisme com explicació que es proposa des del materialisme com a explicació de l’origen i del desenvolupament de les diferents estructures i formes de vida, és necessàriament frontal. I emocional. Des de sempre han existit materialistes i ateus. Només cal recordar personatges històrics com el grec Demòcrit (ca. 460 a.C.— ca. 370 a.C.) i el romà Lucreci (1r segle a.C.), el que demostra que no es tracta pas d’un fenomen recent degut a la il·luminació de la ciència. De fet, les propostes del darwinisme van ser acollides fervorosament per un gran públic educat en la Il·lustració, dirigit per tota una elit educada en el rebuig d’un Déu que intervé i que es manifesta sobiranament. L'aparent versemblança del mecanisme de la Selecció Natural, donat l’estat de desconeixement de la veritable natura i fonts de la variabilitat en els éssers vius, va donar ales als materialistes, que van creure que la Selecció Natural era el gran motor per aquella evolució en la que els materialistes ja creien des de feia segles, de fet, des de l’època dels antics filòsofs grecs. El que els faltava als materialistes era un mecanisme versemblant que justifiqués la seva creença en aquest origen de tots els éssers vius per atzar i llei natural, sense cap intervenció divina. I va ser la Selecció Natural proposada per Darwin allò que els va semblar en aquells temps aquest mecanisme versemblant. I així és com Richard Dawkins, un dels materialistes i ateus més militants d’avui en dia, va poder dir allò de què «Darwin va fer possible ser un ateu intel·lectualment satisfet» (p. 9 de The Blind Watchmaker [El relojero ciego]).

En realitat, i ja des del principi, Darwin mateix no sentia una gran seguretat en la seva pròpia teoria. Hi estava emocionalment molt adherit, però davant d’arguments com la complexitat del disseny de l’ull mateix i d’altres estructures, arribà a dir que «Per a mi sempre sorgeix el dubte horrible de si les conviccions de la ment humana, que s’ha desenvolupat procedent de la ment dels animals inferiors, són de cap vàlua o en absolut fiables. Se’n refiaria ningú de les conviccions de la ment d’un mico ...?» [Lletra de C. Darwin a William Graham, del 3 de juliol de 1881.]

I la proposta i la justificació rigorosa de la inferència del Designi i de la necessitat d’un disseny, tant en base a tot allò que ja era conegut en temps de Darwin com també —d’una manera aclaparadora— degut a tot el coneixement acumulat durant els últims 60 anys tocant a tots els mecanismes del funcionament i de la reproducció de les cèl·lules i de la coordinació dels diferents teixits en els processos biològics dels organismes pluricel·lulars, torna a deixar els materialistes sense aquella aparent justificació que creien tenir amb el mecanisme proposat per Darwin per l’origen i desenvolupament de les formes de vida. Objectivament, la situació torna a ser pre-darwinista. Els materialistes accepten i creuen que hi ha hagut una evolució, però el mecanisme d’aquesta evolució, que durant un temps van pensar que Darwin havia dilucidat, és en l'actualitat tema d'intenses polèmiques. Les recerques científiques han revelat l’estructura fonamental de la vida, i que la seva constitució, control i reproducció es basen en sistemes d’arxiu, tractament, transcripció i expressió d’Informació, d’una natura i d’una complexitat que fan evident que són la plasmació del propòsit d’una Súper-Intel·ligència. El gran problema que ha confrontat els materialistes és l’origen de la informació que està en el rerefons de tots els sistemes orgànics i de la constitució de tota la nanomaquinària que realitza les funcions cel·lulars. Els materialistes s’aferren al seu paradigma d’atzar i llei natural com explicació necessàriament suficient per l’origen de les formes de vida i dels seus mecanismes, però aquest paradigma està realment mancat de la veritable resposta a la pregunta: quin és l’origen de la informació biològica?

Pierre P. Grassè, eminent zoòleg francès, ja deia el següent en 1973 referent a aquest problema:

«Quan considerem una obra humana, creiem que sabem d’on ve la “intel·ligència” que l'ha portat a terme; però quan es tracta d’un ésser viu, ningú ho sap ni mai ho va saber, ni Darwin ni Epicur, ni Leibnitz ni Aristòtil, ni Einstein ni Parmènides.

Només un acte de fe ens pot portar a adoptar una hipòtesi en lloc d’una altra. La ciència, que no accepta cap credo, o que en qualsevol cas no ho hauria de fer, confessa la seva ignorància, la seva incapacitat per resoldre aquest problema que, n’estem segurs, existeix i té realitat.

Si la recerca de l’origen de la informació en un ordinador no és un problema fals, per què hauria de ser-ho quan es tracta de la informació continguda en els nuclis de les cèl·lules?»

(Grassé, P. P., L’Evolution du Vivant,
Éditions Albin Michel: París, 1973, p. 15)

Així, ja no es tracta només de l’evidència d’estructures de gran perfecció, no solament de l’ull, ni en general de totes les estructures de la vida, que ens donen evidència de disseny intel·ligent governat per un Designi que expressa la saviesa i el poder de Déu. Tenim molt més. Actualment s’ha acumulat l’evidència de tot un sistema informàtic en la mateixa base de la vida i de totes les seves expressions. I aquest fet d'aquesta informació incorporada en unes magnituds tant més enllà de tota mida ens porta a un fet indefugible:

«En el principi era el Verb, i el Verb era amb Déu, i el Verb era Déu. Ell era en el principi amb Déu. Per ell foren fetes totes les coses, i sense ell res no fou fet del que ha estat fet. En ell era la vida ...» (Evangeli de Joan, 1, 1-4).

Santiago Escuain