dijous, 5 de juliol de 2012

Sobre l'anunci de la detecció de quelcom molt semblant al bosó de Higgs

Un exemple de simulació de dades modelat pel detector de partícules CMS del Gran Col·lisionador d'Hadrons (LHC) al CERN. Imatge cortesia del CERN

Queda molta tela per tallar, però a manera de reflexió i molt resumidament, bàsicament la teoria és que el bosó d'Higgs proporcionaria el mecanisme pel qual l'energia s'estructura i arriba a adquirir massa per constituir la matèria com a tal, amb les seves propietats bàsiques com la inèrcia, etc.
Les implicacions? Segons l'equació d'equivalència E = m·c^2, la matèria i l'energia són formes diferents d'una mateixa realitat en allò que és quantitatiu. La meva reflexió és que aquesta equivalència quantitativa queda ben lluny de donar-nos la veritable realitat. Un llibre tampoc és únicament la suma quantitativa del paper i de la tinta, encara que quantitativament es pot contemplar des d'aquest aspecte. Però això quedaria molt lluny de donar-nos la veritable realitat d’allò que un llibre és.
L'estructura de la matèria, especialment a nivell atòmic, ens mostra una complexitat enorme d'equilibris de forces, i l'estructura dels àtoms dóna a cada espècie material les seves qualitats físiques i químiques. Així, els àtoms són estructures dissenyades per edificar tota la gran arquitectura de l'univers i de la vida en tots els seus detalls. Però de la mateixa manera que el paper i la tinta no poden ser l'explicació del llibre, encara que en són parts components, així la mera energia no explica l'estructura de la matèria, que és la manifestació d'un cúmul estructurat d'interaccions de l'energia (una aplicació dirigida de Poder).
Tota la complexíssima realitat material és una manifestació de la coherència del propòsit diví que aplica el Seu poder en creació i en sustentació de l'Univers. L'origen? El Verb creador. La sustentació? La Paraula del Seu Poder. I aquesta Paraula ha programat no solament els codis de la vida, el «programari», sinó també les interaccions estructurades d'energia en les partícules més fonamentals per constituir els àtoms mateixos que nosaltres classifiquem en tota la gran Taula periòdica dels Elements (el «maquinari» bàsic que, estructurat a diferents nivells d'organització i afinació, constitueix l'univers en les seves diferents realitzacions, la biosfera com a hàbitat per a la vida, i els vehicles per a les diferents manifestacions de la vida en tots els seus nivells creats). «Perquè per Ell vivim, i ens movem, i som» (Fets 17, 28).

Santiago Escuain

diumenge, 29 de juny de 2008

Evidències divines — hostilitat humana

La necessitat del raonament —el seu propòsit i els seus límits
«... l’intent de sufocar la crítica de les Escriptures amb el crit de “La Bíblia és la paraula de Déu” només serveix per a suscitar la desconfiança de part d’indagadors seriosos i sincers. Mai no ha hagut cap atac llançat contra la veritat que no pogués ser refutat. “La veritat és una”; en canvi l’error és, per la seva pròpia naturalesa, inconseqüent, i per això mateix absurd. I en tant que la veritat de Déu és espiritual i només es pot discernir espiritualment, l’error humà és natural, i es pot confrontar sobre el seu propi terreny. No podem mitjançant raonaments fer entrar els homes en el regne de Déu, però mitjançant els raonaments sí que podem traure a la llum els errors que els predisposen contra ell.»

Sir Robert Anderson
- The Bible and Modern Criticism
(Londres, Pickering and Inglis, c. 1895), p. 27.
La realitat de Déu i la resistència humana
A molts materialistes no els importa la presència d'una fe que es formuli d'una manera emocional, dogmàtica, sense cap base d'evidència. Quan es posen nerviosos i s'alteren és quan hom assenyala que el Disseny Intel·ligent a la natura i de la natura mateixa és detectable i demostrable. Que es tracta d'una inferència lògica que, sense dependre d'una pressuposició teista o religiosa, porta ineluctablement a la inferència de la realitat d'una Saviesa i d'una Deïtat que no per negada es fa menys evident. Es tracta d'una inferència lògica que sempre ha estat present i que sempre s'ha alçat com una barrera a les pretensions materialistes que tot un univers marc de la vida i que tota la vida en aquest univers hagin sortit sense una direcció i un propòsit.
Una de les raons d’aquesta actitud aferrissada per part de molts en contra de qualsevol possibilitat d’un Disseny Intel·ligent de la natura i de la vida és que intueixen que això els porta davant d'Aquell que jutja les actituds i els motius del més fons de l'ésser. I això no ho volen acceptar de cap de les maneres. No volen acceptar una conclusió d’aquesta mena. En volen negar la possibilitat des del principi. Aquest ha estat sempre el gran motor del materialisme. La negació de Déu no és una conclusió científica, sinó un anhel d'una humanitat en cerca d'una autonomia falsa, un anhel que s'ha volgut cobrir amb la disfressa d'un argot filosòfic o científic.
Per exemple, El filòsof Thomas Nagel, en el seu llibre The Last Word [L’última paraula] (Oxford University Press, 1997), es refereix a allò que ell anomena «La por a la religió mateixa». Escriu dient:
«Parlo per experiència, essent que jo mateix sento profundament aquest temor: Desitjo que l’ateisme sigui cert i m’intranquil·litza el fet que algunes de les persones més intel·ligents i més ben informades que conec són creients religiosos. No es tracta tan sols que jo no cregui en Déu i que, naturalment, espero estar en el cert en la meva creença. Es tracta que tinc l’esperança que no hi hagi Déu! No vull que Déu existeixi; no vull que l’univers sigui d’aquesta manera.»

Des del seu punt de vista, aquest temor pot ser «la causa de molt del cientisme i del reduccionisme del nostre temps» (pg. 130).
És per això que molts materialistes no en volen ni parlar, de les evidències de Designi Intel·ligent. Els és una qüestió summament personal, emocional. I intueixen que és una batalla perduda. I així, en lloc de raonar sobre els fets i les dades que es coneixen actualment de les estructures i les funcions de la vida, i sobre les possibilitats teòriques que admeten aquests fets i aquestes dades, i sobre els límits que puguin existir o no en el procés de mutació i selecció, s’abaixen a la ridiculització i a les invectives i procuren confondre les qüestions que haurien de ser objecte de debat obert. Fins i tot, intenten impedir la presentació pública d’aquestes qüestions, com hom va poder constatar recentment a diversos llocs d’Espanya,[1] i, com el calamar, llencen un núvol de tinta en el seu intent de defugir de tractar aquesta qüestió de manera raonada.
Sobre la ridiculització del contrari:
Quan el ridícul i la burla prenen el lloc de l'argumentació, hem d'actuar amb cautela. El ridícul en contra de l'exposició raonada dels arguments és una actuació miserable. Ara bé, l'humor pot ser la resposta en ocasions en que l'absurd d'una posició queda clar per sí mateix o quan ha quedat demostrat per una explicació raonada; en aquest cas, l'absurd de l'esmentada posició pot fer patent una situació ridícula per part de qui persisteixi en una argumentació desmentida pels fets o inconseqüent amb ells.
Tot parlant d’evidències
Una de les qüestions conceptuals que hom estudia en física és que per separar les molècules d’un gas a una temperatura determinada en dos distribucions de gas, una més freda i una altra més calenta, cal l’anomenat «dimoni de Maxwell», és a dir, un agent que pugui aconseguir informació de cada molècula de l’esmentat gas i actuar en conseqüència per seleccionar-la i fer-la passar i aïllar-la a la secció corresponent del sistema preparat per aconseguir la diferenciació. En resum, per seleccionar cal tenir un propòsit concret, informació i una font d’energia pel treball necessari per la manipulació del sistema, manipulació dirigida per una informació adreçada a una fi. També podem fer una dissociació a encara més grups tèrmics diferenciats (conceptualment podem aconseguir grups diferenciats de grau en grau). Això implica més complicació, un mecanisme més complex.
Amb el terme evolució aplicat a l’origen i desenvolupament de la vida, hom vol dir, generalment, l'emergència de nous caràcters, de noves estructures, de noves funcions —per selecció natural?
Darwin va observar que es podia seleccionar entre caràcters ja existents, cosa que es coneixia de molt antic. Va donar molts exemples de selecció ARTIFICIAL i va proposar un paral·lelisme amb la selecció natural que aniria millorant els trets que existien i afavorint l'emergència d'estructures més i més complexes.
El problema rau en què és un paral·lelisme fals. La qüestió, quan tractem de l'ORIGEN de noves estructures i funcions (la visió, l'oïda, el vol, les diverses funcions fisiològiques, etc.) no és com se seleccionen i milloren aquestes estructures, sinó el SORGIMENT de les mateixes.
La gran qüestió en l'origen i la coordinació de les diverses funcions orgàniques cel·lulars i organísmiques és la producció dels components i la seva coordinació. Primer cal tenir el material, desprès cal seleccionar aquells materials que es necessiten i situar-los en les degudes relacions entre ells. Cal un propòsit, una fi, i tenir informació que dirigeixi tota aquesta ordenació. No només cal seleccionar tots els elements adequats, sinó que cal excloure tots aquells que interferirien i farien impossible arribar a la fi que hom es proposa.
Per exemple, per aconseguir el motor rotatori del flagel bacterià calen unes peces determinades. La consecució d'aquestes peces és mitjançant un procés de fabricació de cada component en les quantitats necessàries. I el procés de la fabricació d'aquestes peces en la cèl·lula comporta una sèrie de passes que van des de la lectura de les instruccions en la biblioteca central de la cèl·lula (ADN) per fer-ne unes transcripcions (no una mera copia) on estan involucrats suports d'informació com l'ARNm i elements de transport codificat de materials base (aminoàcids) com el ARNt, enzims específics per unir els ARNt amb aquests aminoàcids, i unes màquines de producció de proteïna (els ribosomes) que mitjançant un capçal de lectura llegeixen les instruccions que els han estat transportades, i amb altres funcions d'aquesta complexa màquina van soldant els components unitaris (aminoàcids) en les seqüències dictades per les instruccions transmeses per les seqüències del codi suportat pels trams d'ARNm, que dicten quins ARNt portadors d'aminoàcids específics han d'anar entrant en cada moment en la zona d'entrada del ribosoma corresponent, per aconseguir la producció de les proteïnes, tant les estructurals com els enzims, que són els components fonamentals de les estructures i de les funcions de les cèl·lules.
Una vegada s'han aconseguir les peces del motor del flagel bacterià mitjançant aquest procés de fabricació assistida per un sistema informatitzat PROGRAMAT lector de codis amb tots els seus sistemes de regulació i control, no tenim més que el començament. El muntatge del motor segueix tota una seqüència també PROGRAMADA, totalment regulat i controlat amb emissió i recepció de senyals de començament i fi de cada un dels passos seqüencials.
Però aquest motor no podria fer res sense rebre energia (protònica), que ve per uns circuits que també són producte d'una fabricació assistida per programació, amb programa també procedent de la biblioteca central (ADN) transcrit i governat pel mateix procés. I aquests circuits no tindrien tampoc energia si no hi hagués un altre mecanisme com és l'ATP sintasa que alimenta tots els diversos circuits i funcions de la cèl·lula, dels que només donem un d'entre milers d'exemples.
Així, veiem que el gran secret de tota la producció d'aquests sistemes és la INFORMACIÓ aplicada mitjançant dispositius sofisticats. No es pot aconseguir producció selectiva de components i la seva concatenació en sistemes coordinats sense un sistema de lectura i tractament d'informació. Els codis, la informació, la paraula i el pensament, estan a tot arreu, plasmats en la realització d'un pla i d'un propòsit.
La selecció natural no pot aconseguir l'origen d'allò que selecciona. És irrellevant pel que fa a l'origen de les estructures de la vida, a tots els nivells.
La selecció necessària per aconseguir sistemes complexos de regulació i control adaptats a un fi exigeix l'existència una Ment i d'un Propòsit transcendents. La realitat de la vida en particular i del seu marc, l'univers en general, ens porta a la consciència de la realitat de Déu, del Seu poder i deïtat.
La força de l’evidència es feia sentir ja abans del descobriment de la nanomaquinària de la vida, i un que la va sentir fou el mateix Ernst Mayr, un dels més ferms darwinistes del segle 20. Ell mateix va haver de confessar que
«... comporta forçar molt la credulitat suposar que sistemes tan exquisidament equilibrats com certs òrgans sensorials (l’ull dels vertebrats, o la ploma de les aus) poguessin ser millorats per mutacions a l’atzar. I això és encara més cert d’algunes relacions ecològiques en cadena (el cèlebre cas de l’arna de la Iuca, i tants d’altres).»

Mayr, Ernst (1942)
Systematics and the Origin
of Species,
p. 296
Naturalment, immediatament afegeix que:
«Això no obstant, aquell que objecten a les mutacions a l’atzar no han pogut fins ara proposar una explicació alternativa recolzada per una evidència substancial.»

Ibid.
Aquest intent de resoldre aquesta qüestió d’aquesta manera vol obviar la realitat de l’evidència que assenyala que la vida és el resultat d’un acte creador de Déu. És aquí que el conegut físic i cosmòleg Carl F. von Weizsäcker, tot i materialista i darwinista, posa a descobert la veritable situació, que des de la data que va escriure ha anat realment agreujant-se més i més per a qualsevol plantejament materialista de l’origen i desenvolupament de la vida:
«Encara no comprenem gaire bé les causes de l'evolució, però tenim molt pocs dubtes sobre el fet de l'evolució; ... quines són les raons per a aquesta creença general? A l'última lliçó les vaig enunciar negativament: no sabem pas com la vida va poder arribar, en la seva forma actual, a existir de cap altra manera. Aquesta formulació deixa silenciosament de banda tot possible origen sobrenatural de la vida; així és la fe en la ciència del nostre temps, que tots compartim.» [La importancia de la ciencia, Nueva Colección Labor. Barcelona, 1972, p. 131.]
El pes de l’evidència davant una voluntat hostil
Des del meu punt de vista, el DI generarà hostilitat en una mentalitat ja hostil a la seva conseqüència bàsica. Com ho va expressar Richard Lewontin d'una manera tan pintoresca en el seu article-ressenya de fa alguns anys, «no podem permetre un Peu Diví a la porta». No es tracta que l'evidència sigui feble, sinó que la ment materialista té un interès personal contrari. CAL recolzar el materialisme de totes totes.
I és que, de fet, aquesta és una qüestió profundament personal: el Materialisme, que promet llibertat a l'home, però que porta amb ell la seva desesperança última, o el Teisme, que posa l'home davant Déu. Però l'actitud de l'home no és pas neutral; no hi ha res de serenor en això. L'home no penedit està enemistat amb Déu i per això, en el seu estat natural, prefereix més aviat rebutjar o reinterpretar tota l'evidència de Déu en el disseny de tota la natura en termes materialistes.
El fons de la qüestió és que el Materialisme ha proporcionat a l'home un refugi il·lusori on creu poder amagar-se de Déu.
El problema no rau en l'evidència. Hi ha abundant evidència per portar a les persones a la convicció de la realitat d'un Designi. Però l’evidència no és suficient davant una actitud hostil contra Déu, com la que demostra el filòsof Nagel. Estem envoltats d'evidències. Allà, en la Natura creada. El problema rau en la ment de l'home, que contempla del disseny com una cosa a rebutjar, no perquè no es faci evident en l'estudi de les coses creades, sinó degut a un prejudici molt intens en contra de l'evidència. Quan Dawkins diu en el seu prefaci de El Relojero Ciego: «La biologia és l'estudi de coses complicades que presenten l'aparença d'haver estat dissenyades amb un propòsit», i llavors passa a aplicar el criteri que Lewontin descriu en la seva ressenya, ho fa degut a que tenen «un compromís previ, un compromís amb el materialisme» ... no PODEN «permetre un Peu Diví a la porta». Per poder acceptar el Disseny Intel·ligent es necessita més que evidència, es necessita un canvi d'actitud interior que trenqui el compromís previ amb el materialisme i s'obri a la realitat que ens envolta. Aquest compromís previ amb el materialisme exposa un cor enemistat amb Déu. Per arribar a una perspectiva correcta de la realitat cal el penediment vers Déu —i el fi a la vista és un canvi sobrenatural de perspectiva que transformi l'hostilitat i el desagraïment en adoració i acció de gràcies (Romans 1, 20-22).
Efectivament, la realitat última és que aquesta controvèrsia és sobre molt més que ciència, és sobre el cor de l'home – que, alliçonat per les diatribes de Voltaire i altres com ell contra Déu, vol negar tota acció sobirana de Déu en creació, providència, salvació i judici. Així l'home modern reconstrueix la seva visió de la realitat en una en la que Déu és absent, amb la il·lusió d'aconseguir amb això la seva llibertat. Però, com cert conferenciant va observar fa molts anys, en unes paraules que se m'han quedat gravades a la ment: «L'ateisme optimista del Segle XIX creia que desplaçant Déu, l'Home tindria espai per ser home; l'ateisme pessimista del Segle XX va descobrir que, havent desplaçat Déu, l'Home havia perdut tot l'espai per a ser home».
Adreçant-se a Déu, Agustí d'Hipona (354-430) diu amb raó: «Tu ens has fet per a tu mateix, i el nostre cor no troba repòs fins que no el troba en Tu!» (Confessions, I, 1).
Santiago Escuain

[1] Per informació sobre aquests esdeveniments faci clic AQUÍLectura addicional: Un evolucionista aprende de los «neocreacionistas»
Per una anàlisi de les recents pretensions dels evolucionistes que en realitat no es poden mantenir, com la d'haver demostrat l'evolució amb experiments de laboratori, i d'altres, veure:

dimarts, 13 de maig de 2008

Evidència, Filosofia i Fe

«Els biòlegs han de recordar-se constantment que allò que veuen no fou dissenyat, sinó més bé que va evolucionar.»
(Francis Crick, premi Nobel,
el famós co-descodificador de l’ADN,
What Mad Pursuit
[New York: Basic Books, 1988], p. 138.)
La pregunta que cal fer és: Per què els biòlegs han de recordar-se constantment que allò que veuen no fou dissenyat? La realitat és que allò que veuen en la maquinària de la vida, en tots els sistemes d’emmagatzemament, transcripció i transferència d’informació, i de la traducció d’aquesta informació a les estructures i funcions cel·lulars i intercel·lulars, porta poderosament a la deducció d’un pla i d’un propòsit transcendent, diví. I per mantenir una postura materialista predeterminada cal repetir el mantra què «això ha evolucionat, això ha evolucionat, això ha evolucionat ...»
En realitat, la resta del paràgraf de Crick —que comença amb les paraules tot just citades— és força interessant:

«Així, es podria creure que els arguments evolucionistes haurien de jugar un paper força important en l'orientació de la recerca biològica, però això no és així ni de bon tros. És ja prou difícil estudiar el que està passant ara. I encara més difícil és estudiar el que va succeir exactament durant l'evolució. De manera que els arguments evolucionistes es poden fer servir de manera útil com a insinuacions suggeridores de possibles línies de recerca, però és força perillós confiar massa en ells. És massa fàcil fer inferències errònies, excepte quan el procés que es tracti ja es comprengui bé.» (pp. 138-139, èmfasi en l'original.)
Tot això concorda, certament, amb el que diu el genetista i materialista Richard Lewontin, catedràtic de Harvard, quan diu que «... tenim un compromís previ, un compromís amb el materialisme. No es tracta pas que els mètodes i les institucions de la ciència ens forcin de cap manera a acceptar una explicació material del món fenomenològic, ans al contrari, que estem obligats per la nostra adhesió prèvia a les causes materials a crear un aparell de recerca i un conjunt de conceptes que ens proveeixin d'explicacions materials, sense importar com en siguin, de contràries a la intuïció, sense importar com en siguin, d'estranyes per als no iniciats. A més, aquest materialisme és absolut, perquè no podem permetre un Peu Diví a la porta.» New York Review of Books (9 de gener de 1997, p. 31).
I Lewontin no és pas l’únic en reconèixer aquest prejudici. Entre d’altres, el cosmòleg Carl F. von Weizsäcker ja ho havia dit molt abans, en les seves Conferències Gifford 1959-1960: «No és pas per les seves conclusions, sinó pel seu punt de partida metodològic que la ciència moderna exclou la creació directa. La nostra metodologia no seria honesta si negués aquest fet. No tenim proves positives de l'origen inorgànic de la vida, ni de la primitiva ascendència de l'home, potser ni tan sols de la mateixa evolució, si volem ésser pedants.» [La Importancia de la Ciencia, Ed. Labor, S.A., Barcelona 1972, pàg. 125.]
Veiem, doncs, que el materialisme és un prejudici filosòfic de partida, i no una conclusió científica; més encara, que el propòsit no és anar on porti l’evidència, sinó cercar explicacions materials, excloent d’entrada cap altra possibilitat.
El designi - una inferència, no un apriorisme
En canvi, l’existència de Déu no és pas una hipòtesi, sinó una conclusió ineludible basada en tota una línia d’evidència que s’imposa amb tota força, i que, com veiem més amunt, només pot ser negada de manera voluntarista per una adhesió al materialisme que és contrària a tot el pes de l’evidència. Pel que fa a l’evidència d’un designi real i conscient, i no merament aparent, diu el bioquímic Michael Denton:

«La força quasi irresistible de l'analogia ha soscavat del tot l'autosatisfeta suposició, dominant en els cercles biològics durant la major part dels últims cent anys, que la hipòtesi del designi pugui ésser exclosa sobre la base que aquest concepte és fonamentalment un apriorisme metafísic, i que per tant sigui inacceptable des d'un punt de vista científic. Ben al contrari, la inferència del designi és una inducció purament a posteriori fonamentada en la implacable aplicació de la lògica de l'analogia. Pot ser que la conclusió tingui implicacions religioses, però no depèn de pressuposicions religioses.»
Evolution: A Theory in Crisis
(Bethesda, Maryland: Adler and Adler
Publishers, 1986), pág. 341.
En realitat, l’evidència d’un designi i d’un pla d’un Super-intel·lecte personal necessàriament transcendent i no causat es negada des del materialisme, però en absolut refutada. L’existència de Déu, doncs, és senzillament tema d’evidència, i no de fe. La creença en Déu com a realitat vital i tangible es fonamenta en allò que Ell ha creat, com s’expressa clarament en les paraules de Pau als Romans: «Perquè les coses invisibles d'ell [Déu], el seu poder etern i la seva divinitat, són clarament visibles des de la creació del món i es comprenen a través de les coses creades, a fi que siguin inexcusables.»
La futilitat de l’ateisme
Dostoievski fa dir a un dels seus personatges a Els Germans Karamazov: «Si no hi ha Déu, tot és permès». I aquest és el plantejament que hom fa freqüentment sobre l’ateisme. Això, no obstant, em sembla una postura molt miop. La realitat és que, si no hi ha Déu, tot és absurd. Jean-Paul Sartre s’arrapava més a la lògica de la situació quan, a través del seu protagonista a La Nàusea, descriu el sentiment de buidor, d’absurd, d’una existència que ha esdevingut per accident, que ve del no res i que torna al no res, i que té un instant de consciència pròpia però totalment il·lusòria i buida. Aquí és quan sorgeix aquest sentiment de «nàusea» de l’ateu ben informat que descriu Sartre tan magistralment.
Ho deia un professor de la Universitat de Deusto, fa anys ja, a la Fontana d’Or, a Girona, en una conferència sobre filosofia: Des de Kant fins avui. No recordo qui era, sols que era professor de filosofia a la Universitat de Deusto. Però va fer una afirmació que em va impressionar i que sempre he recordat: «L’ateisme optimista del segle XIX creia que, excloent Déu, l’home aconseguia el seu espai per a ser veritablement home. Però l’ateisme pessimista del segle XX se’n va adonar que, excloent Déu, l’home perdia tot espai per a ser home». El pietós Agustí d’Hipona ho va dir amb unes altres paraules: «O, Déu, tu ens has fet per a tu mateix, i els nostres cors no troben repòs fins que el troben en tu».
Aquí tenim el gran contrast entre l’ateu mal informat, optimista, i l’ateu ben informat, pessimista; entre l’ateisme infantil del segle XIX i l’ateisme madur del segle XX, que se n’adona per fi de les conseqüències de proclamar la mort de Déu. L’home, com home, perd tot espai per a ser-ho. Perquè l’espai de l’home és Déu, i sense Déu es troba precipitat dins un forat negre que l’absorbeix vers la perdició personal en tots els aspectes, en el temps, en l’espai, i en l’eternitat. I és que no és Déu que ha mort, sinó l’home, apartat de Déu i exclòs, no de l’existència, però sí de la vida.
Filosofia o revelació?
La filosofia vol arribar al coneixement de les realitats últimes a partir de la reflexió crítica, fins i tot del dubte metòdic. Però essent la realitat última la Realitat Personal, l’Ésser personal de Déu, la filosofia és impotent. La filosofia pot arribar a aproximacions limitades sobre la realitat en el millor dels casos. Però si la Realitat és personal, només es pot arribar a conèixer-la quan hi ha un flux de comunicació d’aquella Realitat personal a les realitats personals contingents que som nosaltres. Només per la paraula pot haver comunicació d’una persona a una altra. Aquest coneixement només és possible en tant que ens obrim els uns als altres mitjançant la comunicació dels nostres pensaments per la verbalització dels mateixos. I així és amb el coneixement de Déu: la Revelació és essencial. Aquí, la filosofia és impotent. Tota la filosofia del món mai no podrà arribar al coneixement de l’Altre. Com a molt, podrà arribar a fer inferències «sobre» l’Altre, però mai arribar a conèixer-lo personalment. Només coneixem els altres per la paraula, i igualment només coneixerem l’Altre per la Paraula.
La filosofia és una eina útil, però d'àmbit limitat. L’error rau en el filosofisme, en l’intent d'abastar la totalitat de la realitat mitjançant la filosofia. La raó, com serventa de la comunicació, de la Revelació, és una eina esplèndida que hem rebut de Déu. El racionalisme és en la pràctica una idolatria, en posar com a suprem allò que és subordinat. La raó no pot establir la mesura de la realitat, sinó, a partir de la realitat com se’ns dóna a conèixer pels sentits, incloent la Revelació, raonar dins el marc donat pels fets. Però la raó no pot mai pressuposar els fets. Això ho fa el racionalisme errat. La raó examina els fets, els reconeix i els assumeix, i comença a partir d’ells. Però l’essencial és la comunicació, la Revelació personal Sense ella mai no coneixerem els altres, ni l’Altre.
La Fe —més, no menys
La fe és molt més que un coneixement a través dels sentits, no molt menys. Per observació directa podem arribar a percebre aspectes de la realitat que ens envolta, i som portats a la inferència del designi, d’un disseny intel·ligent real, que no aparent, de les meravelles de la vida i de llur entorn. Una ment oberta i no enfrontada a Déu reconeix en la Creació el Poder i la Saviesa de Déu. Però això no és fe, sinó anar darrera de l’evidència fins on ens porta. I l’evidència no ens pot portar més enllà. No ens pot donar el coneixement de Déu mateix (per no parlar de l’explicació de la tragèdia present d’aquest món, que tant va colpir Darwin, com colpeix cada persona que es troba en aquest món). Però ens porta a la convicció que Déu és. Com podem conèixer aquest Déu?
La pregunta es pot tornar a formular així: Com podem conèixer ningú personalment? Només en tant que aquest algú se’ns obre, se’ns comunica, i això VERBALMENT. I per aquest coneixement és imprescindible l’existència de la confiança. Sense confiança en l’interlocutor no es pot establir cap lligam personal ni s’arriba a cap coneixement de l’altre. No pot haver relació ni coneixement personal quan hi ha desconfiança.
En la Revelació, Déu ha parlat. Però només podem arribar a conèixer-lo i a establir un lligam amb Ell quan hi ha confiança. Quan escoltem Déu i confiem en Ell, és només llavors que podem arribar a conèixer-lo i a tenir una relació personal amb Ell. Ara bé, això només pot ser a través d’una via. L’home, en les mateixes qüestions que es planteja, les seves preguntes sobre si Déu existeix o no, demostra amb això el seu allunyament de Déu —l’home, de natural, no té relació amb Déu. Pot ser que alguns s’esforcin, que especulin, que filosofin, que cerquin de relligar-se amb Déu (mitjançant la «religió» entesa com esforç humà per guanyar-se l’acceptació de Déu). Aquest evident allunyament de Déu per part de l’home demostra la realitat d’uns factors fonamentals que formen part d’aquesta mateixa revelació del Déu en qui som cridats a confiar. Aquesta revelació de Déu ens parla de la CAIGUDA de l’home, dels efectes encegadors del pecat en la ment humana, i de la predisposició dels homes contra Déu —de l’enemistat natural dels homes contra Déu. Això és l’antítesi de la confiança.
La Revelació ens parla també de la CULPABILITAT HUMANA, i de com Déu necessàriament ha de condemnar tot allò que és contrari a la Seva santedat —la rebel·lió de la criatura contra el seu Creador. Però, també ens parla de l’amor de Déu vers la Seva criatura i d’allò que Ell ha fet per tornar l’home a Ell mateix tot i alhora mantenint la Seva justícia:
Déu el Fill esdevé Home i esdevé, d’aquesta manera, Aquell que és Home i Déu en la persona de Jesucrist, en la Seva doble natura de veritable HOME (per l’Encarnació, membre de la nostra raça, però exempt de pecat) i de veritable Déu (la Seva natura infinita i eterna com Aquell que és la Paraula que era ja en el principi i des de l’eternitat, que era amb Déu i que era Déu –Joan 1, 1ses.). I ho fa, segons els anuncis fets des del principi i al llarg de la història de la Revelació:
1) Per manifestar-se al mig dels homes i revelar plenament l’amor de Déu, essent Ell «Déu amb nosaltres».
2) Per compartir amb nosaltres les afliccions que patim a causa del pecat: «En totes les afliccions d’ells va ser ell afligit». Ell va patir amb nosaltres.
3) Per presentar-se Ell mateix, com aquell home sant, en representació dels homes dels que compartia la natura humana, membre de la nostra raça, com sacrifici per nosaltres, un sacrifici digne de Déu (amb el valor infinit de la Seva persona infinita i eterna i la realitat de la Seva humanitat per la que ens representava). Així Ell va poder portar la càrrega de les nostres culpes, donant plena satisfacció en la creu, per la Seva mort, a la justícia de Déu per les culpes dels Seus representats —i d’aquesta manera obrir-nos les portes a ser acceptables i acceptats per Déu, en creure en Ell i entrar davant Déu per Ell. Ell va patir per nosaltres.
La clau? La FE. Aquella fe que és la confiança en Déu, i en allò que Déu ha fet mitjançant Jesucrist i en allò que Déu ens ha comunicat sobre el mateix —per anticipat mitjançant els profetes i retrospectivament pels proclamadors de la gran i bona notícia: que Déu ha portat a terme la salvació, que no només ens ha donat el coneixement d’Ell mateix, sinó que ha resolt la gran qüestió de la nostra culpa moral que ens tancava el pas com una eterna barrera impedint que poguéssim entrar davant Déu. Ara se’ns convida en Jesucrist a entrar lliurement davant Ell.
Els tres grans punts de la salvació de Déu són:
1) l’Encarnació (la identificació de Déu el Fill amb la raça humana, el pecat exceptuat);
2) la Creu (el seu oferiment d’Ell mateix davant Déu com el nostre representant i substitut, donant satisfacció davant la justícia de Déu pels pecats de tota la humanitat. Tenia legitimat per fer-ho, com membre de la humanitat; tenia capacitat per fer-ho, en virtut de la Seva natura infinita i eterna —el valor de la Seva Persona era infinit, i el valor del Seu sacrifici també);
3) la Resurrecció: aquest esdeveniment segella la Seva obra de satisfacció plena de la justícia de Déu, i certifica que juntament amb la satisfacció pel pecat ha abolit el seu fruit: la mort. Ell és el capdavanter de la nova creació, que introduirà al seu temps en la seva plenitud.
Així, la fe no és menys, sinó molt més que qualsevol percepció d’allò que és visible en el nostre entorn. Així com la confiança en els nostres interlocutors és l’única via per conèixer-los, per obrir-nos ment a ment, cor a cor, persona a persona, així la confiança en Déu —en el que Ell és, en el que Ell ha fet, en el que Ell ens comunica (i la Seva comunicació plena és en Jesucrist) és l’única via per conèixer-lo a Ell —per la FE tenim el més gran dels coneixements: el coneixement personal, real, de Déu, i de tot allò que Ell ens comunica, sobre la nostra història, la nostra necessitat, la Seva provisió i els Seus plans per al futur. Així, doncs, la fe és el medi més profund de coneixement. Barrant la mentida, que destrueix la confiança i la comunicació com a tal, és l’única via de coneixença entre els humans. I de part d’Aquell que ni menteix ni pot mentir, Déu, rebem una comunicació per la restauració dels nostres cors en fe a Ell. I podem certament fonamentar la fe en Aquell que havent mort, va ressuscitar, i que ens diu: «Jo sóc el camí i la veritat i la vida: ningú no ve al Pare sinó per mi». (Joan, capítol 14, verset 6).
Santiago Escuain

dimecres, 30 d’abril de 2008

A voltes amb el Disseny Intel·ligent, el Darwinisme i el Creacionisme

«Només es podrà arribar a un resultat correcte enunciant totalment i sospesant els fets a ambdós costats de la controvèrsia...»

Charles Darwin,
L'Origen de les Espècies
per Selecció Natural,
1859. Introducció.
Quan una qüestió no es coneix en totes les seves dimensions, sovint els fets aparents es poden interpretar de diverses maneres. Un coneixement superficial dels fets relatius a fenòmens com, per exemple, la resistència als antibiòtics pels bacteris o als pesticides per diverses plagues, pot portar bé a extrapolacions darwinistes o a interpretacions coherents amb la tesi del Disseny Intel·ligent (DI). És el coneixement detallat dels diversos mecanismes d’aquests fenòmens el que permet esbrinar-ne les conseqüències; la conclusió d’un examen rigorós és que no aporten res de constructiu ni res que sigui rellevant per un sorgiment de NOVA informació genètica o estructural. Més aviat, es deu a mecanismes o be ja programats de defensa (activació de dispositius ja existents en l'organisme), o bé a l’acció de mutacions que originen reduccions en les capacitats genètiques i estructurals dels organismes afectats, o bé altres estratègies de defensa no generadores de novetats genètiques (biopolímers, etc.).
El creixement del coneixement sobre els detalls dels mecanismes de mutació no porta pas a la conclusió d’un neodarwinisme originador de novetats, sinó en tot cas generador d’una creixent reducció de la informació i de l'estructura dels organismes que les pateixen. Veure, per exemple, l'article La resistencia de las bacterias a los antibióticos —¿un ejemplo apropiado de cambio evolutivo?
D’altra banda, pel que fa a la natura dels fóssils, Edmund Ambrose va reconéixer, no fa pas tant de temps, que:
«En l'etapa actual de recerca geològica, hem d'admetre que no hi ha res en el registre fòssil que contradigui la perspectiva dels creacionistes conservadors, que Déu va crear cada espècie per separat, suposadament de la pols de la terra.»

Edmund Ambrose,
The Nature and Origin of the Biological World
New York:
(John Wiley and Sons, 1982), pàg. 164.
DI en distinció a Creacionisme
Quan hom diu que el DI no és creacionisme, que no fa costat a una terra recent o a la tesi diluvial o catastrofista com explicació de la trama geològica de la Terra, cal observar que ni recolza aquestes qüestions ni les nega. Es tracta senzillament que el DI és una eina per determinar si es pot detectar un pla, un propòsit deliberat, una intervenció intel·ligent que ha portat a terme uns esdeveniments o que ha donat origen a uns artefactes que no s’haguessin pogut originar sense aquesta acció intel·ligent (p. ex., l’encadenament de només L-alfa-aminoàcids per la formació de proteïnes i l’encadenament de només D-sucres per l'elaboració de les cadenes de l’ADN, l’aïllament i encadenament dels components de totes les estructures de la vida —tota una plasmació impossible mitjançant l’acció solitària de les lleis naturals en sistemes químics naturals).
La determinació del DI, doncs, no examina ni contempla el COM ni el QUAN, sinó que és una eina rigorosa, empírica, per detectar el DISSENY INTEL·LIGENT de sistemes especificats i complexos. Per la història, el com, el quan, cal recórrer als recursos històrics.
De mode que el DI fa una proposta d’una banda molt modesta, però a la vegada molt poderosa: la detecció irrefutable del DESIGNI i de la plasmació d’aquest designi en unes estructures que manifesten la realitat d’un DISSENYADOR INTEL·LIGENT veritable, i no l’acció de forces naturals, que es manifesten impotents per a tal cosa.
Ara bé, quines són les raons pels atacs tan agres que s’han llançat des de les barricades del materialisme contra el DI? El cèlebre genetista de Harvard Richard Lewontin ho expressa molt obertament, en unes contundents paraules que recorden la campanya de Voltaire contra el Déu revelat i la seva crida contra Déu amb les paraules blasfemes «Écrassez l’Infâme». Veure la cita de Lewontin a la barra lateral.
Tal com raona Darby en el seu assaig «The Irrationality of Infidelity [La irracionalitat de la incredulitat]», Déu queda per això exclòs. I tal com diu Pau en la seva Carta als Romans, «detenen la veritat amb injustícia», i això de manera que «no tenen excusa».
- El DI no és «creacionisme» entès com un sistema, com una visió complerta del món. Es limita a facilitar la identificació del DESIGNI en un objecte o en un esdeveniment.
- El DI no necessàriament comporta creació per FIAT com es revela a Gènesi —com tampoc ni de bon tros la nega: queda fora del seu camp. El DI és un factor comú a tota tesi que afirmi que una intel·ligència ha hagut de planejar, escollir, dirigir i plasmar les seves creacions mitjançant unes vies que no romanen limitades a lleis o processos naturals actuals. És compatible amb certes varietats d’evolucionisme teista i amb les diverses postures més directament creacionistes (progressiva, de terra antiga, de terra jove, etc.). Però el DI, a sí, mateix, NO és creacionisme per fiat. NI evolucionisme teista. És l'eina objectiva, analítica, de detecció d’un designi plasmat en un disseny intel·ligent que segueix un pla preconcebut pel dissenyador o planificador d’aquell esdeveniment o d’aquell objecte. ...
Richard Dawkins diu que «Darwin va fer possible ésser un ateu intel·lectualment satisfet» —i efectivament, el darwinisme i la síntesi neodarwinista no són pas una empresa científica desapassionada per cercar cap veritat, sinó una empresa intel·lectual que cerca d’establir i justificar una posició prèvia: l’ateisme, com ho reconeix obertament Lewontin (veure la seva cita a la barra lateral). Però l’entusiasme de Dawkins era prematur i injustificat. El Darwinisme ha resultat ser una explicació fallida per l’origen de les espècies, i també tots els intents d’explicar l’origen de la vida mateixa des d’una perspectiva materialista estan en plena bancarrota. Les característiques de la vida segueixen proclamant en veu alta la realitat d’un disseny NO aparent sinó real, d’una selecció NO natural sinó deliberada i conscient, guiada per un propòsit i amb plenitud d’informació per arribar a la seva fi. Es fa evident un Designi, un Propòsit, el Poder i la Deïtat del Creador.
Disseny i Designi
En la naturalesa, el disseny no és aparent, contra el que diu Richard Dawkins, sinó real; no fruit de processos cecs, sinó d’una voluntat, d’un propòsit, d’un pla, de Déu. Dawkins diu que «la biologia és l’estudi de coses que semblen dissenyades per un propòsit» —per Dawkins, la paraula clau es «semblen»— l’aparença hi és tota, però a dir d’ell és il·lusòria. En què es fonamenta per a aquesta postura? Aquesta és la perspectiva interessada de l'Ateòleg.
«En considerar una obra humana, creiem que sabem d'on procedeix la "intel·ligència" que l'ha donat forma; però quan es tracta d'un ésser viu, ningú ho sap ni ho ha sabut mai, ni Darwin ni Epicur, ni Leibniz ni Aristòtil, ni Einstein ni Parmènides.
Cal un acte de fe que ens porti a adoptar una hipòtesi en lloc d'una altra. La ciència, que no accepta cap credo, o que en tot cas no ho hauria de fer, reconeix la seva ignorància, la seva incapacitat per a resoldre aquest problema que, n'estem segurs, existeix i té realitat.
Si la determinació de l'origen de la informació en un ordinador no és un fals problema, per què hauria de ser-ho en el cas de la informació continguda en els nuclis de les cèl·lules?»
Pierre P. Grassé, L'Evolution du Vivant,
Paris, Éditions Albin Michel, 1973, p. 15.
Fonamentalment —i en contra d’aquells que diuen que és una qüestió de fe contra ciència, el debat del DI té lloc contra una postura dogmàticament materialista d’entrada (veure Lewontin), mentre que el DI estableix el criteri per distingir entre causes secundàries, operació de la llei natural, etc., per una banda, i causes intel·ligents (selecció deliberada, activitat inventiva, generació de complexitat especificada), per l'altra. El materialisme no pot pretendre ser res més que allò que és: un prejudici ideològic, i no pas la mesura final de la realitat, que no pot admetre aquesta restricció DE PRINCIPI.

Santiago Escuain

dilluns, 14 d’abril de 2008

L'origen de la vida – un problema irresoluble pel materialisme

Quan parlem de l'origen de la vida, ens referim en realitat a l'origen de la primera unitat metabòlica que es pot reproduir i perpetuar.
Abans dels grans avenços en microscòpia i altres tècniques d'observació, hom pensava que les cèl·lules eren unes realitats relativament senzilles, un protoplasma en el si del qual hi havia unes interaccions químiques que les donaven les seves qualitats dinàmiques i reproductives. No fou fins que es va poder observar les estructures de la cèl·lula per microscòpia electrònica d'alta resolució i per altres tècniques que es va arribar al coneixement que no es tractava de meres interaccions químiques més o menys senzilles, sinó de complicadíssimes interaccions en les que tots uns sistemes de complexes màquines summament miniaturitzades composades de peces de material proteínic complien funcions molt específiques dins un gran complex biològic-industrial, amb sistemes d'emmagatzemament, traducció, transcripció i manteniment d'informació, de regulació i control de processos, de captació, transformació i aplicació d'energia, d'entrada selectiva de materials, i del seu transport automatitzat amb sistemes codificats d'identificació, amb rellotges i temporitzadors per tots els ritmes de funcionament i operació.
Així, doncs, el problema de l’origen d’un sistema viu no es limita merament al de l’origen dels seus sistemes funcionals com a tals, sinó:
1) Si primer es van formar els sistemes per algun atzar (sistemes de captació d’energia, de conversió d’energia, i d'aplicació de l'energia a funcionalitats),
2) llavors com és que aquestes estructures proteíniques van passar a ser descrites en un sistema codificat d'informació suportat per l’ADN
3) que després podria reproduir-les mitjançant el complex aparell de transcripció ADN-ARN junt amb tot el complex de màquines proteíniques codificat a la seva vegada en l'ADN?
Suport d'informació i Informació – cal distingir
De vegades hi ha la percepció inconscient que l'ADN (l'Àcid Desoxiribonucleic) ÉS la informació genètica, i que si es pogués explicar la formació de l'ADN tindríem resolt el problema de l'origen dels codis de la vida. Cal distingir entre allò que és suport d'informació i la informació com a tal.
Un exemple és el d'una ona d’alta freqüència, que no és informació per sí, i que es podria explicar com una emissió deguda a un fenomen natural. Però una ona d'alta freqüència pot ser suport d’informació, quan una font d’informació (veu humana, font de música, etc.) modula bé la seva amplitud, la seva freqüència o la seva fase mitjançant uns dispositius aplicats a aquest propòsit. Això possibilita la comunicació d'informació d'emissor a receptor.
Un altre suport d’informació és el paper i la tinta, que no expliquen per ells mateixos el missatge expressat per aquest mitjà, bé una novel·la, bé unes especificacions tècniques per construir una màquina. És el mateix amb l’ADN, que per sí tampoc mai no podria explicar la seqüència de bases químiques, que constitueix uns codis per a uns fins determinats. Això apart de la incapacitat de cap sistema merament químic, sense direcció intel·ligent, per a produir aquesta molècula.
La mateixa informació es pot transferir d'un suport a un altre, d'ones electromagnètiques portadores de Codi Morse (... --- ...) a lletres sobre paper (SOS) o a codi binari d'ordinador o a l'alfabet Braille. El missatge, la informació, és una entelèquia que comunica uns significats i que pot cavalcar sobre diversos suports, i que no és el suport mateix, sinó que és independent d'ell.
Així, les cadenes d'ADN no són informació, el paper i la tinta no són informació, la superfície d'un CD-R no és informació – però serveixen com a medis per contenir informació. Es pot dir en aquestes paraules: Tirant Lo Blanc, de Joanot Martorell, és molt més que el paper i la tinta amb que està fet el llibre. Hi ha una altra magnitud a més del suport material: tenim el missatge.
El que tenim, doncs, és informació, que és generada per una ment, (1) bé per comunicar-la a una altra ment quan les dues ments comparteixen un mateix codi, o tenen mitjans per traduir els codis per fer-los comprensibles la una a l'altra, o bé (2) per dictar instruccions generades per una ment per la consecució d'uns propòsits especificats i aplicats llavors per uns mecanismes capaços de rebre aquesta informació i traduir-la en resultats.
Què fou primer – l'ou o la gallina?
Així, el problema és: Es van formar primer les màquines proteíniques per atzar? Llavors, com van quedar descrites i codificades sobre el suport de l'ADN i com es va formar tota la maquinària proteínica per la transcripció i plasmació d'aquesta informació per donar llavors totes les estructures proteíniques formades al principi per atzar?
O es va formar primer l'ADN a l'atzar, amb els codis de la vida? Amb totes les instruccions per les diferents peces de la maquinària cel·lular, de captació, conversió i aplicació d'energia, i per la identificació i el transport de materials a diferents parts de la cèl·lula, i també les instruccions per les seqüències i la temporització del seu muntatge? I quan temps va passar fins que es va formar per atzar tota la maquinària per LLEGIR aquestes instruccions i aplicar-les d'un mode funcional?
I, mentre es formava la maquinària per poder emprar la informació en aquest suport d'ADN, químicament molt fràgil, com s'explica la no degradació i no dissolució d'una cadena d'ADN carregada d'informació, però sense les proteïnes i els enzims necessaris per la seva protecció, activació, reparació i reproducció?
Les alternatives
Les diferents opcions que hom ha presentat pel que fa a l'origen de la vida, a l'origen de la primera cèl·lula funcional, són les següents:
a. Atzar + Selecció Natural
b. Llei natural determinista
c. Direcció personal intel·ligent
a. Atzar + Selecció Natural
Un argument que fan servir els materialistes és que no es pot comparar la maquinària de la vida, amb tota la seva complexitat, amb «veritables» màquines inventades i fetes pels homes, «perquè les màquines fetes pels homes no es reprodueixen, i és la capacitat que tenen de reproduir-se el que fa que els éssers vius puguin evolucionar gràcies a la selecció natural». Però aquest argument és totalment fals pel que fa a l'origen de la vida. No és només el fet que totes les màquines de les cèl·lules, que són veritablement màquines més que microminiaturitzades, són d'una complexitat exquisida i estan coordinades en les seves funcions en temps i ritme per sistemes de tractament, traducció i transcripció d'informació. Es tracta també que la reproducció de la cèl·lula no es pot donar FINS QUE NO TENIM LA CÈL·LULA COM UN TOT. Per tant, el materialista no pot adduir cap diferència entre la maquinària de la cèl·lula i la maquinària inventada per l'home «perquè es tracti de sistemes vius». No hi ha vida biològica fins que no existeixen tots els sistemes informàtics amb tot el seu maquinari, tant la mateixa informació continguda en el seu suport material d'ADN, transcrita llavors per tot un conjunt de maquinàries constituïdes per peces específiques de proteïnes que després tradueixen aquesta informació per elaborar els materials necessaris i com instruccions de posicionament, direccionament dels materials, i per la temporització i regulació de les diferents funcions cel·lulars i organísmiques de la vida. Cal tenir un sistema complet a fi que les complexíssimes funcions de la vida puguin COMENÇAR A DONAR-SE. El paral·lelisme de l'origen a l'atzar d'una cèl·lula caldria fer-lo amb el d'un conjunt industrial automatitzat d'una tal complexitat que es pogués reproduir ell mateix, des de totes les bases de dades amb totes les especificacions complertes de totes les maquinàries, les seves ubicacions, els materials que han de rebre i com els han de tractar, i del manteniment mateix de tot el conjunt, fins a les mateixes maquinàries i tot l'entorn de les mateixes, connexions, sistemes de captació, transformació i aplicació d'energia, sistemes de regulació i control dels processos, tremuges selectives d'entrada i comportes de sortida de materials específics, etc.
Així, doncs, el materialista no pot defugir el problema real que se li planteja de l'origen d'aquestes màquines amb l'afirmació de que «són sistemes vius», perquè els sistemes vius no existeixen fins que no tenim l'existència integrada de tot aquest sistema informàtic amb totes les seves màquines, en el que les màquines proteíniques estan codificades en l'ADN, però en el que l'ADN no pot expressar la informació més que per l'acció de totes aquestes màquines proteíniques.
En el binomi «Atzar + Selecció Natural», per molta importància que se li vulgui donar a les «pressions selectives» per donar la impressió que l'esmentada pressió impulsa el sorgiment de nous òrgans i funcions biològiques, cal reflexionar que la selecció, natural o artificial, només pot operar amb allò que existeix, i a més que només pot operar amb entitats que ja es reprodueixen. Per tant, la selecció natural només pot existir quan la cèl·lula viva ja existeix i es reprodueix. Per tant, no es pot invocar com a causa pel seu origen. Evidentment, la selecció natural no podria actuar per escollir els components necessaris per la formació del complex sistema reproductor de la cèl·lula, en no existir encara la imprescindible funció reproductiva. En aquest cas es tracta de la formació de tot el conjunt integrat de la primera cèl·lula per pur atzar. I l'atzar queda exclòs.
b. Llei natural determinista
En les primeres dècades de les especulacions de com s'hagués pogut formar una primera cèl·lula viva per processos purament materialistes, un sector de materialistes van expressar la convicció que les mateixes lleis naturals haguessin portat a la formació inevitable de la vida. Entre altres, Kenyon i Steinmann van expressar aquesta postura en el seu llibre Biochemical Predestination (Predestinació bioquímica). Avui encara hom expressa aquesta idea amb el concepte popularitzat de que si les condicions són adients, la vida sorgirà necessàriament. La idea és que si trobéssim un planeta o un satèl·lit amb condicions «terràqüies», podríem esperar trobar-hi vida, naturalment formada per aquestes mateixes lleis naturals, segons que hom suposa.
Però la realitat és què les propietats dels sistemes químics IMPEDEIXEN l'acumulació dels components necessaris per a la vida, i fins i tot no solament l'acumulació, sinó també la sola formació dels esmentats components (ADN, cadenes polipeptídiques, etc.), per no parlar de tot el muntatge dels components en sistemes dinàmics coordinats de màquines proteíniques lectores de codi, correctores de mutacions, transcriptores, reguladores, constructores, i de captació, transformació, aplicació i regulació d'energia, de transport automatitzat de materials, etc. Les lleis naturals són impotents per explicar l'origen de la vida. I més encara, li barren el pas en absència d'una acció deliberada, bé immediata o mediada, perquè actuen en direcció contrària; no són integradores, sinó desintegradores.
c. Direcció personal intel·ligent
El mateix que el conjunt de components mecànics, elèctrics i pneumàtics, estàtics, dinàmics, d'un sistema coordinat i automatitzat de màquines, no es pot explicar mitjançant l'atzar ni per les lleis de la matèria (tot i que quan tot el conjunt ha estat construït intel·ligentment, segueix certament les lleis físiques i químiques), les estructures bioquímiques i el seu encadenament no es poden explicar tampoc per l'atzar ni per l'acció de la llei natural. Tot això és expressió d'enginy inventiu per a la consecució d'un propòsit especial; tot això parla d'una Ment, i més encara, d'una Ment Creadora plena de propòsit: de la Deïtat i el Poder de Déu.
Negació – no refutació
----El materialisme com idolatria
Aquells que neguen a Déu la Seva capacitat i poder per crear acaben, molts, atribuint aquesta qualitat a allò que objectivament no la té —a l’univers (p. ex. Sir Fred Hoyle [El universo inteligente], De Duve [Polvo vital]), als sistemes fisicoquímics, etc.
Així, neguen a Déu l’ésser, la saviesa i el poder, i atribueixen tot això a la [N]atura, «la Mare Natura», etc. Neguen a Déu l’adoració que li és pròpia i adoren l’ésser creat, allò que justament denuncia l’Escriptura com a pecat capital d’una cultura rebel contra Déu:
«Perquè la ira de Déu es revela des del cel contra tota impietat i injustícia dels homes, que detenen la veritat amb injustícia. Ja que allò que es coneix de Déu els és manifest, perquè Déu els ho ha manifestat. Perquè les coses invisibles d'ell, el seu poder etern i la seva divinitat, són clarament visibles des de la creació del món i es comprenen a través de les coses creades, a fi que siguin inexcusables. Perquè tot i havent conegut Déu, no el van glorificar com a Déu ni li van donar gràcies, sinó que esdevingueren vans en els seus raonaments i el seu cor insensat es va enfosquir. Afirmant ser savis, es van tornar necis, ... els quals van canviar la veritat de Déu per la falsedat, i van adorar i servir la creació en lloc del Creador, que és lloat pels segles, amén.»

(Romans 1, 18-22, 25.)

Santiago Escuain