Darwin contra Designi - rerefons i motius

En allò que fa a la controvèrsia entre Darwin i el designi diví de la vida, hom pot observar els següents punts:

1. Ningú no dubta de les observacions realitzades per Darwin, i pels estudiosos de la natura abans i després d'ell, respecte als canvis en els éssers vius, ni respecte a la descendència amb modificació. La gran qüestió és l'abast d'aquests canvis, el seu significat, la interpretació que hom els pugui donar.

Darwin mateix concedeix aquest punt, en dir:

«... En sóc ben conscient que en aquest volum amb prou feines es tracta un sol punt sobre el que no es puguin adduir fets que sovint semblen portar a conclusions directament contràries a aquelles a les que jo he arribat. Només es podrà arribar a un resultat correcte enunciant totalment i sospesant els fets a ambdós costats de la controvèrsia...»

Charles Darwin,
L'Origen de les Espècies
per mitjà de la Selecció
Natural, 1859. Introducció.

2. Ara bé, degut a circumstàncies ideològiques i socio-polítiques, l'ambient general a Anglaterra i a molts llocs d'Europa desitjava una formulació de l'origen i desenvolupament de la vida que portés a un recolzament racional d'una filosofia bé atea, bé agnòstica que estava ja molt estesa. Els que mantenien aquesta postura es trobaven, però, amb el pes de l'argument de l'obra Teologia Natural, de William Paley (1802), sobre l'evidència d'un designi intel·ligent en les formes i funcions de la vida. Això feia que la filosofia atea o agnòstica és trobés amb la gran dificultat de l'evidència del designi dels éssers vius. De fet, un dels principals proponents moderns de l'ateisme i del materialisme a Gran Bretanya, el professor Richard Dawkins, diu que Darwin «va fer possible ésser un ateu intel·lectualment satisfet» (The Blind Watchmaker [El Rellotger Cec], p. 9 de l'edició anglesa).

Pensem que el gran atractiu de la tesi de Darwin, més que el rigor de les interpretacions que proposa de les observacions de canvi en el món dels éssers vivents, és més aviat «l’alliberament» que donà a l'home respecte de Déu com un Ésser Real de qui depèn. Per les raons que fossin, i tal com documenta Michael Denton a la seva obra Evolution, a Theory in Crisis, al cap de molts pocs anys, el Darwinisme s'havia transformat d'una proposta controvertible en un dogma majoritàriament acceptat per les classes intel·lectuals. Els arguments aparentment persuasius de Darwin, versemblants per l'estat de coneixements dels éssers vius i les seves relacions en aquells temps de mitjans del segle XIX (o més bé del gran desconeixement que hi havia, en realitat) no van ser recolzats per una aportació de noves dades que portessin a una acceptació massiva de la tesi de Darwin. Més aviat, hi havia un clima preparat de rebuig del cristianisme, i d'acceptació de tesis materialistes i atees, o al menys pel rebuig de qualsevol pensament d'un Déu personal i actiu en Creació i Providència per part de molts, degut a la influència de filòsofs com David Hume, i d'escriptors com Voltaire.

El mateix Darwin desvetlla ocasionalment en la seva correspondència tant el seu rerefons com els seus motius. En una carta al seu fill George diu, entre altres coses:

«... Lyell està ben fermament convençut que ha sacsejat la fe en el Diluvi de manera molt més eficaç no havent mai dit una paraula contra la Bíblia, que si ho hagués fet d’una altra manera. ...

He llegit darrerament La Vida de Voltaire, de Morley, i l’autor insisteix enèrgicament que els atacs directes contra el cristianisme (fins i tot quan s’escriuen amb la meravellosa força i energia de Voltaire) produeixen poc efecte permanent: un efecte veritablement bo solament sembla seguir als atacs lents i callats.» (21, 22, 24 d’octubre, 1873: MSS de Cambridge.)

Citat a Gertrude Himmelfarb,
Darwin and the Darwian Revolution
(Chatto & Windus, Londres 1959), pg. 320.

Continuant amb la qüestió de rerefons i motius, el cèlebre novel·lista Aldous Huxley, germà de Julian Huxley, el primer director de la UNESCO, i nét de Thomas Henry Huxley, l'anomenat «Buldog» de Darwin, escriu aquestes reflexions en una de les seves obres:

«... El filòsof que no troba significat al món no està interessat exclusivament en un problema de metafísica pura: també està interessat en demostrar que no hi ha cap raó vàlida per la que ell personalment no pugui fer allò que té ganes de fer. ...

»Jo tenia motius per no voler que el món tingués sentit; fou per això que vaig pressuposar que no en tenia cap, i vaig poder trobar, sense dificultats de cap mena, raons satisfactòries per aquesta pressuposició. ... En quant a mi mateix, com és, sens dubte, el cas entre els meus contemporanis, la filosofia de l'absència de significat era essencialment un instrument d'alliberament. L'alliberació que desitjàvem era simultàniament un alliberament d'un cert sistema polític i econòmic i també un alliberament d'un cert sistema de moralitat. Ens enfrontàvem a la moralitat, perquè interferia amb la nostra llibertat sexual. ...»

Huxley, Aldous: Extractes de Ends and Means:
An Inquiry into the Nature of Ideals
and into the Methods Employed for
Their Realization (Harper and
Brothers Publishers, New York
and London, 1937, fifth edition), pgs. 314-317.

El filòsof Thomas Nagel, en el seu llibre The Last Word [La última paraula] (Oxford University Press, 1997), es refereix a allò que ell anomena «La por a la religió mateixa». Escriu dient:

«Parlo per experiència, essent que jo mateix sento profundament aquest temor: Desitjo que l’ateisme sigui cert i m’intranquil·litza el fet que algunes de les persones més intel·ligents i més ben informades que conec són creients religiosos. No es tracta tan sols que jo no cregui en Déu i que, naturalment, espero estar en el cert en la meva creença. Es tracta que tinc l’esperança que no hi hagi Déu! No vull que Déu existeixi; no vull que l’univers sigui d’aquesta manera.»

Des del seu punt de vista, aquest temor pot ser «la causa de molt del cientisme i del reduccionisme del nostre temps» (pg. 130).

El propòsit d'aquestes pàgines és replantejar el repte de Darwin, sotmetent-lo a un examen i ponderant les dues bandes de la qüestió. Com ell mateix digué: «Només es podrà arribar a un resultat correcte enunciant totalment i sospesant els fets a ambdós costats de la controvèrsia». Ja en temps de Darwin van sortir prou estudis i arguments que mostraven la inversemblança real dels seus arguments, més enllà de les aparences superficials. I durant el segle XX han anat sortint més i més coneixements que mostren la bancarrota efectiva de l'argument darwinista. És cert que s'ha fet un gran esforç per a arribar a una síntesi d'aquests coneixements, com la confirmació de la natura discontínua del registre fòssil, els mecanismes cel·lulars, les realitats de la genètica, interpretant-los i encasellant-los dins el model darwinista o neodarwinista. Però l'acumulació de dades durant el segle XX i especialment durant els últims 50 anys, degut a la tossudesa dels fets, posa en evidència la desfeta del materialisme ranci del segle XIX, que tot ho contemplava exclusivament en termes de matèria i moviment, o matèria i energia. Ara sabem que totes les estructures de la vida estan organitzades i regides per una informació codificada de diverses formes, i que existeixen uns suports d'informació, sistemes de transcripció d'aquesta informació, sistemes de traducció d'aquesta informació i d'execució a forma i funció en els éssers vius; sistemes de verificació i manteniment de la informació, i una dinàmica de reproducció d'aquests sistemes. La informació comporta efectivament tot un conjunt d'aparells que fan possible la seva lectura, comprensió i plasmació en els fenòmens de la vida, amb uns veritables i rigorosos mecanismes temporitzadors i de control de flux, i d'identificació, summament específics i d'una complexitat irreductible cap amunt i cap avall que mai no hagués pogut sorgir a petits passos aleatoris amb cap funcionalitat. Perquè la funcionalitat pertany al sistema com un tot.

És prou cert que en la societat actual hi ha l'intent descarat d'intentar silenciar la tesi del Designi Intel·ligent de la vida, com cosa ja refutada per Darwin. Però això no és cert. Darwin va emetre una tesi negant el designi, i proposava unes proves, tot i que, en paraules del mateix Darwin, quedava clar que «en aquest volum amb prou feines es tracta un sol punt sobre el que no es puguin adduir fets que sovint semblen portar a conclusions directament contràries a aquelles a les que jo he arribat», és a dir, les conclusions directament contràries són les que mantenen el Disseny Intel·ligent, diví, de la vida. Que la proposta de Darwin cristal·litzés com a dogma en la seva època es va deure més a la pressa en acceptar uns arguments que semblessin versemblants, que no pas a l'aplicació del rigor intel·lectual per mesurar aquests arguments, degut a un clima social i ideològic favorable als mateixos. I que es mantingui en l'actualitat no es compren més que per la propaganda massiva d'uns medis de comunicació dirigits a mantenir una perspectiva dogmàtica materialista, que queda a descobert en la franca i recent admissió de Richard Lewontin, sobre la que cal tornar a insistir:

«... tenim un compromís previ, un compromís amb el materialisme. No es tracta pas que els mètodes i les institucions de la ciència ens forcin de cap manera a acceptar una explicació material del món fenomenològic, ans al contrari, que estem obligats per la nostra adhesió prèvia a les causes materials a crear un aparell de recerca i un conjunt de conceptes que ens proveeixin d'explicacions materials, sense importar com en siguin, de contràries a la intuïció, sense importar com en siguin, d'estranyes per als no iniciats. A més, aquest materialisme és absolut, perquè no podem permetre un Peu Diví a la porta.»

Richard Lewontin, a
New York Review of Books
(9 de gener de 1997, pg. 31).

Santiago Escuain