A voltes amb el Disseny Intel·ligent, el Darwinisme i el Creacionisme

«Només es podrà arribar a un resultat correcte enunciant totalment i sospesant els fets a ambdós costats de la controvèrsia...»

Charles Darwin,
L'Origen de les Espècies
per Selecció Natural, 1859. Introducció.

Quan una qüestió no es coneix en totes les seves dimensions, sovint els fets aparents es poden interpretar de diverses maneres. Un coneixement superficial dels fets relatius a fenòmens com, per exemple, la resistència als antibiòtics pels bacteris o als pesticides per diverses plagues, pot portar bé a extrapolacions darwinistes o a interpretacions coherents amb la tesi del Disseny Intel·ligent (DI). És el coneixement detallat dels diversos mecanismes d’aquests fenòmens el que permet esbrinar-ne les conseqüències; la conclusió d’un examen rigorós és que no aporten res de constructiu ni res que sigui rellevant per un sorgiment de NOVA informació genètica o estructural. Més aviat, es deu a mecanismes o be ja programats de defensa (activació de dispositius ja existents en l'organisme), o bé a l’acció de mutacions que originen reduccions en les capacitats genètiques i estructurals dels organismes afectats, o bé altres estratègies de defensa no generadores de novetats genètiques (biopolímers, etc.).

El creixement del coneixement sobre els detalls dels mecanismes de mutació no porta pas a la conclusió d’un neodarwinisme originador de novetats, sinó en tot cas generador d’una creixent reducció de la informació i de l'estructura dels organismes que les pateixen. Veure, per exemple, l'article La resistencia de las bacterias a los antibióticos —¿un ejemplo apropiado de cambio evolutivo?

D’altra banda, pel que fa a la natura dels fóssils, Edmund Ambrose va reconéixer, no fa pas tant de temps, que:

«En l'etapa actual de recerca geològica, hem d'admetre que no hi ha res en el registre fòssil que contradigui la perspectiva dels creacionistes conservadors, que Déu va crear cada espècie per separat, suposadament de la pols de la terra.»

Edmund Ambrose,
The Nature and Origin of the Biological World
New York:
(John Wiley and Sons, 1982), pàg. 164.

DI en distinció a Creacionisme

Quan hom diu que el DI no és creacionisme, que no fa costat a una terra recent o a la tesi diluvial o catastrofista com explicació de la trama geològica de la Terra, cal observar que ni recolza aquestes qüestions ni les nega. Es tracta senzillament que el DI és una eina per determinar si es pot detectar un pla, un propòsit deliberat, una intervenció intel·ligent que ha portat a terme uns esdeveniments o que ha donat origen a uns artefactes que no s’haguessin pogut originar sense aquesta acció intel·ligent (p. ex., l’encadenament de només L-alfa-aminoàcids per la formació de proteïnes i l’encadenament de només D-sucres per l'elaboració de les cadenes de l’ADN, l’aïllament i encadenament dels components de totes les estructures de la vida —tota una plasmació impossible mitjançant l’acció solitària de les lleis naturals en sistemes químics naturals).

La determinació del DI, doncs, no examina ni contempla el COM ni el QUAN, sinó que és una eina rigorosa, empírica, per detectar el DISSENY INTEL·LIGENT de sistemes especificats i complexos. Per la història, el com, el quan, cal recórrer als recursos històrics.

De mode que el DI fa una proposta d’una banda molt modesta, però a la vegada molt poderosa: la detecció irrefutable del DESIGNI i de la plasmació d’aquest designi en unes estructures que manifesten la realitat d’un DISSENYADOR INTEL·LIGENT veritable, i no l’acció de forces naturals, que es manifesten impotents per a tal cosa.

Ara bé, quines són les raons pels atacs tan agres que s’han llançat des de les barricades del materialisme contra el DI? El cèlebre genetista de Harvard Richard Lewontin ho expressa molt obertament, en unes contundents paraules que recorden la campanya de Voltaire contra el Déu revelat i la seva crida contra Déu amb les paraules blasfemes «Écrassez l’Infâme». Veure la cita de Lewontin a la barra lateral.

Tal com raona Darby en el seu assaig «The Irrationality of Infidelity [La irracionalitat de la incredulitat]», Déu queda per això exclòs. I tal com diu Pau en la seva Carta als Romans, «detenen la veritat amb injustícia», i això de manera que «no tenen excusa».

- El DI no és «creacionisme» entès com un sistema, com una visió complerta del món. Es limita a facilitar la identificació del DESIGNI en un objecte o en un esdeveniment.

- El DI no necessàriament comporta creació per FIAT com es revela a Gènesi —com tampoc ni de bon tros la nega: queda fora del seu camp. El DI és un factor comú a tota tesi que afirmi que una intel·ligència ha hagut de planejar, escollir, dirigir i plasmar les seves creacions mitjançant unes vies que no romanen limitades a lleis o processos naturals actuals. És compatible amb certes varietats d’evolucionisme teista i amb les diverses postures més directament creacionistes (progressiva, de terra antiga, de terra jove, etc.). Però el DI, a sí, mateix, NO és creacionisme per fiat. NI evolucionisme teista. És l'eina objectiva, analítica, de detecció d’un designi plasmat en un disseny intel·ligent que segueix un pla preconcebut pel dissenyador o planificador d’aquell esdeveniment o d’aquell objecte. ...

Richard Dawkins diu que «Darwin va fer possible ésser un ateu intel·lectualment satisfet» —i efectivament, el darwinisme i la síntesi neodarwinista no són pas una empresa científica desapassionada per cercar cap veritat, sinó una empresa intel·lectual que cerca d’establir i justificar una posició prèvia: l’ateisme, com ho reconeix obertament Lewontin (veure la seva cita a la barra lateral). Però l’entusiasme de Dawkins era prematur i injustificat. El Darwinisme ha resultat ser una explicació fallida per l’origen de les espècies, i també tots els intents d’explicar l’origen de la vida mateixa des d’una perspectiva materialista estan en plena bancarrota. Les característiques de la vida segueixen proclamant en veu alta la realitat d’un disseny NO aparent sinó real, d’una selecció NO natural sinó deliberada i conscient, guiada per un propòsit i amb plenitud d’informació per arribar a la seva fi. Es fa evident un Designi, un Propòsit, el Poder i la Deïtat del Creador.

Disseny i Designi

En la naturalesa, el disseny no és aparent, contra el que diu Richard Dawkins, sinó real; no fruit de processos cecs, sinó d’una voluntat, d’un propòsit, d’un pla, de Déu. Dawkins diu que «la biologia és l’estudi de coses que semblen dissenyades per un propòsit» —per Dawkins, la paraula clau es «semblen»— l’aparença hi és tota, però a dir d’ell és il·lusòria. En què es fonamenta per a aquesta postura? Aquesta és la perspectiva interessada de l'Ateòleg.

«En considerar una obra humana, creiem que sabem d'on procedeix la "intel·ligència" que l'ha donat forma; però quan es tracta d'un ésser viu, ningú ho sap ni ho ha sabut mai, ni Darwin ni Epicur, ni Leibniz ni Aristòtil, ni Einstein ni Parmènides.

Cal un acte de fe que ens porti a adoptar una hipòtesi en lloc d'una altra. La ciència, que no accepta cap credo, o que en tot cas no ho hauria de fer, reconeix la seva ignorància, la seva incapacitat per a resoldre aquest problema que, n'estem segurs, existeix i té realitat.

Si la determinació de l'origen de la informació en un ordinador no és un fals problema, per què hauria de ser-ho en el cas de la informació continguda en els nuclis de les cèl·lules?»

Pierre P. Grassé, L'Evolution du Vivant,
Paris, Éditions Albin Michel, 1973, p. 15.

Fonamentalment —i en contra d’aquells que diuen que és una qüestió de fe contra ciència, el debat del DI té lloc contra una postura dogmàticament materialista d’entrada (veure Lewontin), mentre que el DI estableix el criteri per distingir entre causes secundàries, operació de la llei natural, etc., per una banda, i causes intel·ligents (selecció deliberada, activitat inventiva, generació de complexitat especificada), per l'altra. El materialisme no pot pretendre ser res més que allò que és: un prejudici ideològic, i no pas la mesura final de la realitat, que no pot admetre aquesta restricció DE PRINCIPI.

Santiago Escuain

L'origen de la vida – un problema irresoluble pel materialisme

Quan parlem de l'origen de la vida, ens referim en realitat a l'origen de la primera unitat metabòlica que es pot reproduir i perpetuar.

Abans dels grans avenços en microscòpia i altres tècniques d'observació, hom pensava que les cèl·lules eren unes realitats relativament senzilles, un protoplasma en el si del qual hi havia unes interaccions químiques que les donaven les seves qualitats dinàmiques i reproductives. No fou fins que es va poder observar les estructures de la cèl·lula per microscòpia electrònica d'alta resolució i per altres tècniques que es va arribar al coneixement que no es tractava de meres interaccions químiques més o menys senzilles, sinó de complicadíssimes interaccions en les que tots uns sistemes de complexes màquines summament miniaturitzades composades de peces de material proteínic complien funcions molt específiques dins un gran complex biològic-industrial, amb sistemes d'emmagatzemament, traducció, transcripció i manteniment d'informació, de regulació i control de processos, de captació, transformació i aplicació d'energia, d'entrada selectiva de materials, i del seu transport automatitzat amb sistemes codificats d'identificació, amb rellotges i temporitzadors per tots els ritmes de funcionament i operació.

Així, doncs, el problema de l’origen d’un sistema viu no es limita merament al de l’origen dels seus sistemes funcionals com a tals, sinó:

1) Si primer es van formar els sistemes per algun atzar (sistemes de captació d’energia, de conversió d’energia, i d'aplicació de l'energia a funcionalitats),

2) llavors com és que aquestes estructures proteíniques van passar a ser descrites en un sistema codificat d'informació suportat per l’ADN

3) que després podria reproduir-les mitjançant el complex aparell de transcripció ADN-ARN junt amb tot el complex de màquines proteíniques codificat a la seva vegada en l'ADN?

Suport d'informació i Informació – cal distingir

De vegades hi ha la percepció inconscient que l'ADN (l'Àcid Desoxiribonucleic) ÉS la informació genètica, i que si es pogués explicar la formació de l'ADN tindríem resolt el problema de l'origen dels codis de la vida. Cal distingir entre allò que és suport d'informació i la informació com a tal.

Un exemple és el d'una ona d’alta freqüència, que no és informació per sí, i que es podria explicar com una emissió deguda a un fenomen natural. Però una ona d'alta freqüència pot ser suport d’informació, quan una font d’informació (veu humana, font de música, etc.) modula bé la seva amplitud, la seva freqüència o la seva fase mitjançant uns dispositius aplicats a aquest propòsit. Això possibilita la comunicació d'informació d'emissor a receptor.

Un altre suport d’informació és el paper i la tinta, que no expliquen per ells mateixos el missatge expressat per aquest mitjà, bé una novel·la, bé unes especificacions tècniques per construir una màquina. És el mateix amb l’ADN, que per sí tampoc mai no podria explicar la seqüència de bases químiques, que constitueix uns codis per a uns fins determinats. Això apart de la incapacitat de cap sistema merament químic, sense direcció intel·ligent, per a produir aquesta molècula.

La mateixa informació es pot transferir d'un suport a un altre, d'ones electromagnètiques portadores de Codi Morse (... --- ...) a lletres sobre paper (SOS) o a codi binari d'ordinador o a l'alfabet Braille. El missatge, la informació, és una entelèquia que comunica uns significats i que pot cavalcar sobre diversos suports, i que no és el suport mateix, sinó que és independent d'ell.

Així, les cadenes d'ADN no són informació, el paper i la tinta no són informació, la superfície d'un CD-R no és informació – però serveixen com a medis per contenir informació. Es pot dir en aquestes paraules: Tirant Lo Blanc, de Joanot Martorell, és molt més que el paper i la tinta amb que està fet el llibre. Hi ha una altra magnitud a més del suport material: tenim el missatge.

El que tenim, doncs, és informació, que és generada per una ment, (1) bé per comunicar-la a una altra ment quan les dues ments comparteixen un mateix codi, o tenen mitjans per traduir els codis per fer-los comprensibles la una a l'altra, o bé (2) per dictar instruccions generades per una ment per la consecució d'uns propòsits especificats i aplicats llavors per uns mecanismes capaços de rebre aquesta informació i traduir-la en resultats.

Què fou primer – l'ou o la gallina?

Així, el problema és: Es van formar primer les màquines proteíniques per atzar? Llavors, com van quedar descrites i codificades sobre el suport de l'ADN i com es va formar tota la maquinària proteínica per la transcripció i plasmació d'aquesta informació per donar llavors totes les estructures proteíniques formades al principi per atzar?

O es va formar primer l'ADN a l'atzar, amb els codis de la vida? Amb totes les instruccions per les diferents peces de la maquinària cel·lular, de captació, conversió i aplicació d'energia, i per la identificació i el transport de materials a diferents parts de la cèl·lula, i també les instruccions per les seqüències i la temporització del seu muntatge? I quan temps va passar fins que es va formar per atzar tota la maquinària per LLEGIR aquestes instruccions i aplicar-les d'un mode funcional?

I, mentre es formava la maquinària per poder emprar la informació en aquest suport d'ADN, químicament molt fràgil, com s'explica la no degradació i no dissolució d'una cadena d'ADN carregada d'informació, però sense les proteïnes i els enzims necessaris per la seva protecció, activació, reparació i reproducció?

Les alternatives

Les diferents opcions que hom ha presentat pel que fa a l'origen de la vida, a l'origen de la primera cèl·lula funcional, són les següents:

a. Atzar + Selecció Natural

b. Llei natural determinista

c. Direcció personal intel·ligent

a. Atzar + Selecció Natural

Un argument que fan servir els materialistes és que no es pot comparar la maquinària de la vida, amb tota la seva complexitat, amb «veritables» màquines inventades i fetes pels homes, «perquè les màquines fetes pels homes no es reprodueixen, i és la capacitat que tenen de reproduir-se el que fa que els éssers vius puguin evolucionar gràcies a la selecció natural». Però aquest argument és totalment fals pel que fa a l'origen de la vida. No és només el fet que totes les màquines de les cèl·lules, que són veritablement màquines més que microminiaturitzades, són d'una complexitat exquisida i estan coordinades en les seves funcions en temps i ritme per sistemes de tractament, traducció i transcripció d'informació. Es tracta també que la reproducció de la cèl·lula no es pot donar FINS QUE NO TENIM LA CÈL·LULA COM UN TOT. Per tant, el materialista no pot adduir cap diferència entre la maquinària de la cèl·lula i la maquinària inventada per l'home «perquè es tracti de sistemes vius». No hi ha vida biològica fins que no existeixen tots els sistemes informàtics amb tot el seu maquinari, tant la mateixa informació continguda en el seu suport material d'ADN, transcrita llavors per tot un conjunt de maquinàries constituïdes per peces específiques de proteïnes que després tradueixen aquesta informació per elaborar els materials necessaris i com instruccions de posicionament, direccionament dels materials, i per la temporització i regulació de les diferents funcions cel·lulars i organísmiques de la vida. Cal tenir un sistema complet a fi que les complexíssimes funcions de la vida puguin COMENÇAR A DONAR-SE. El paral·lelisme de l'origen a l'atzar d'una cèl·lula caldria fer-lo amb el d'un conjunt industrial automatitzat d'una tal complexitat que es pogués reproduir ell mateix, des de totes les bases de dades amb totes les especificacions complertes de totes les maquinàries, les seves ubicacions, els materials que han de rebre i com els han de tractar, i del manteniment mateix de tot el conjunt, fins a les mateixes maquinàries i tot l'entorn de les mateixes, connexions, sistemes de captació, transformació i aplicació d'energia, sistemes de regulació i control dels processos, tremuges selectives d'entrada i comportes de sortida de materials específics, etc.

Així, doncs, el materialista no pot defugir el problema real que se li planteja de l'origen d'aquestes màquines amb l'afirmació de que «són sistemes vius», perquè els sistemes vius no existeixen fins que no tenim l'existència integrada de tot aquest sistema informàtic amb totes les seves màquines, en el que les màquines proteíniques estan codificades en l'ADN, però en el que l'ADN no pot expressar la informació més que per l'acció de totes aquestes màquines proteíniques.

En el binomi «Atzar + Selecció Natural», per molta importància que se li vulgui donar a les «pressions selectives» per donar la impressió que l'esmentada pressió impulsa el sorgiment de nous òrgans i funcions biològiques, cal reflexionar que la selecció, natural o artificial, només pot operar amb allò que existeix, i a més que només pot operar amb entitats que ja es reprodueixen. Per tant, la selecció natural només pot existir quan la cèl·lula viva ja existeix i es reprodueix. Per tant, no es pot invocar com a causa pel seu origen. Evidentment, la selecció natural no podria actuar per escollir els components necessaris per la formació del complex sistema reproductor de la cèl·lula, en no existir encara la imprescindible funció reproductiva. En aquest cas es tracta de la formació de tot el conjunt integrat de la primera cèl·lula per pur atzar. I l'atzar queda exclòs.

b. Llei natural determinista

En les primeres dècades de les especulacions de com s'hagués pogut formar una primera cèl·lula viva per processos purament materialistes, un sector de materialistes van expressar la convicció que les mateixes lleis naturals haguessin portat a la formació inevitable de la vida. Entre altres, Kenyon i Steinmann van expressar aquesta postura en el seu llibre Biochemical Predestination (Predestinació bioquímica). Avui encara hom expressa aquesta idea amb el concepte popularitzat de que si les condicions són adients, la vida sorgirà necessàriament. La idea és que si trobéssim un planeta o un satèl·lit amb condicions «terràqüies», podríem esperar trobar-hi vida, naturalment formada per aquestes mateixes lleis naturals, segons que hom suposa.

Però la realitat és què les propietats dels sistemes químics IMPEDEIXEN l'acumulació dels components necessaris per a la vida, i fins i tot no solament l'acumulació, sinó també la sola formació dels esmentats components (ADN, cadenes polipeptídiques, etc.), per no parlar de tot el muntatge dels components en sistemes dinàmics coordinats de màquines proteíniques lectores de codi, correctores de mutacions, transcriptores, reguladores, constructores, i de captació, transformació, aplicació i regulació d'energia, de transport automatitzat de materials, etc. Les lleis naturals són impotents per explicar l'origen de la vida. I més encara, li barren el pas en absència d'una acció deliberada, bé immediata o mediada, perquè actuen en direcció contrària; no són integradores, sinó desintegradores.

c. Direcció personal intel·ligent

El mateix que el conjunt de components mecànics, elèctrics i pneumàtics, estàtics, dinàmics, d'un sistema coordinat i automatitzat de màquines, no es pot explicar mitjançant l'atzar ni per les lleis de la matèria (tot i que quan tot el conjunt ha estat construït intel·ligentment, segueix certament les lleis físiques i químiques), les estructures bioquímiques i el seu encadenament no es poden explicar tampoc per l'atzar ni per l'acció de la llei natural. Tot això és expressió d'enginy inventiu per a la consecució d'un propòsit especial; tot això parla d'una Ment, i més encara, d'una Ment Creadora plena de propòsit: de la Deïtat i el Poder de Déu.

Negació – no refutació
----El materialisme com idolatria

Aquells que neguen a Déu la Seva capacitat i poder per crear acaben, molts, atribuint aquesta qualitat a allò que objectivament no la té —a l’univers (p. ex. Sir Fred Hoyle [El universo inteligente], De Duve [Polvo vital]), als sistemes fisicoquímics, etc.

Així, neguen a Déu l’ésser, la saviesa i el poder, i atribueixen tot això a la [N]atura, «la Mare Natura», etc. Neguen a Déu l’adoració que li és pròpia i adoren l’ésser creat, allò que justament denuncia l’Escriptura com a pecat capital d’una cultura rebel contra Déu:

«Perquè la ira de Déu es revela des del cel contra tota impietat i injustícia dels homes, que detenen la veritat amb injustícia. Ja que allò que es coneix de Déu els és manifest, perquè Déu els ho ha manifestat. Perquè les coses invisibles d'ell, el seu poder etern i la seva divinitat, són clarament visibles des de la creació del món i es comprenen a través de les coses creades, a fi que siguin inexcusables. Perquè tot i havent conegut Déu, no el van glorificar com a Déu ni li van donar gràcies, sinó que esdevingueren vans en els seus raonaments i el seu cor insensat es va enfosquir. Afirmant ser savis, es van tornar necis, ... els quals van canviar la veritat de Déu per la falsedat, i van adorar i servir la creació en lloc del Creador, que és lloat pels segles, amén.»

(Romans 1, 18-22, 25.)

Santiago Escuain