Déu en Creació, i Déu en Providència

NOTA: Aquesta entrada és un recull de reflexions escrites all llarg de 2007. Per tant, són anteriors a la publicació de l’article de Oliver R. Barclay a Aletheia n.º 31, 1/2007, pp. 39-52 [Una publicació de l’Alianza Evangélica Española], i no són una resposta punt per punt al mateix, però sí que aquí aporto una sèrie de reflexions que donen resposta a algunes de les qüestions suscitades per l’autor esmentat.

* * * * * *

Diferències qualitatives entre origen i operació

La detectabilitat del designi especial no exclou en absolut un designi general en l'anomenada Llei Natural. Però la Llei Natural com a sistema-marc és qualitativament diferent del sistema d'enginys i d'invencions dels dispositius de la vida, dels seus mecanismes. L'immens sistema de Llei Natural és un sistema d'uniformitat de causa i efecte, i constitueix el marc operatiu que fa que la vida biològica sigui possible, tot i que no necessària; certament manifesta un designi i un propòsit. Però aquest sistema d'operació uniforme de causa i efecte no és la causa, no pot ser l'origen, del sistema informàtic, cibernètic de la vida; de la mateixa manera que les lleis elèctriques, magnètiques, mecàniques que un conjunt de màquines segueix en les seves operacions no poden explicar l'origen de la màquina, de tots els seus dispositius —tot això és resultat d'una activitat inventiva que pertany a un altre nivell.

La informació no té la seva explicació ni en la matèria ni en l'energia. La informació és l'expressió d'un propòsit que té la fi de materialitzar aquest propòsit executant-lo i de comunicar informació per a la realització i el control dels processos que porten a una fi proposada.

La clau rau en què en el cim de la jerarquia està el Propòsit d'un Ésser que, en darrer terme, ha d'ésser reconegut necessàriament con Déu. I la informació és la clau de la vida i de la Revelació. Ambdues procedeixen de Déu. Ell és la font de la una i de l'altra.

Intervenció directa i providència

El DI no pretén atribuir-ho TOT a una acció directa, a una intervenció directa de Déu —Déu opera sovint per causes secundàries. El que fa el DI és aportar unes eines rigoroses per distingir l’acció, la plasmació, d’un propòsit, d’un designi mitjançant un disseny no aparent sinó real, produït de manera intel·ligent (per exemple, la producció d’uns dispositius, d’una maquinària), en contrast a allò que és produït per l'operació uniforme de causes i efectes regits per lleis (el funcionament de la maquinària dissenyada). La qüestió que discrimina l’aparell analític (el filtre) del DI és que les propietats del sistema NO poden donar origen als elements d’aquest esmentat sistema natural o tecnològic. Només quan aquest sistema té els seus components formats i en el seu lloc corresponent (clorofil·la, flagels, ribosomes, mitocondris, etc.) es pot mantenir mitjançant tota una sèrie de processos conservadors. Però aquests processos d’operació i conservació del sistema NO poden explicar el seu origen; això demana una activitat inventiva, intel·ligent, FORA de l’abast de les forces i lleis per les que el sistema funciona.

El criteri

La pregunta essencial és: És que es pot explicar l’origen de tot el sistema de la natura mitjançant les forces que podem observar actualment? Això és el que es deriva de la postura ideològica —expressada per Carl Sagan a la sèrie Cosmos— que «el Cosmos és tot el que mai ha existit, existeix o existirà».

Segons el materialisme, els fenòmens i processos bàsics d’un sistema són els mateixos que li han donat origen. «Tot és matèria i moviment.» L'argument dels materialistes sembla ser que les propietats del sistema expliquen l'origen del sistema. El que sorgeix més bé de l’examen de les forces que actuen en la natura, en l’operació dels seus sistemes que segueixen una CADENA DE CAUSES i EFECTES en el sistema natural, és que són INCOMPETENTS i qualitativament diferents d’allò necessari per ORIGINAR l’esmentat sistema.

En fer una anàlisi de la realitat, allò que es veu es que les propietats del sistema provenen del disseny del sistema. L’origen d’un sistema ha d’anar regit per un pla deliberat, amb l’aplicació d’una energia dirigida per una informació que aplica el pla per la constitució d’aquest sistema organitzat.

L’escenari i els actors

La física i la química són àmbits d’uniformitat de la llei de causa i efecte —en la biologia tenim una magnitud afegida. Per passar de sistemes fisicoquímics a sistemes biològics cal la SELECCIÓ dels components [el concepte del dimoni de Maxwell], pel que cal que un agent intel·ligent disposi d’INFORMACIÓ sobre la qual actuar deliberadament a fi de plasmar dissenys DINÀMICS —fora de l’equilibri al que tendeixen els sistemes fisicoquímics, i amb una necessària complexitat especificada més enllà (a) de tota possibilitat d’atzar o (b) de l’operació uniforme de la llei natural.

Així, tenim un entorn, o escenari, un univers físic-químic on es fa evident una operació de causes i efectes uniformes. I cal dir que aquest mateix univers dóna evidència de disseny degut a l’absoluta improbabilitat de la seva estructura, que demana un «ajust fi», com queda documentat per González i Richards en el llibre El Planeta Privilegiado (veure la barra lateral del blog). Però sobre el rerefons d’aquest univers i d’aquestes operacions regides per lleis físiques i químiques, hom pot detectar l’operació extrínseca d’una activitat informadora per la que les estructures biològiques han adquirit formes i funcions que mai no haguessin pogut adquirir mitjançant l’operació uniforme de les esmentades lleis, sinó que demanden una intel·ligència seleccionadora per a aquest propòsit. Aquesta Intel·ligència es fa així evident, i això tant des de la intuïció més directa com sota els criteris d’anàlisi conceptual i matemàtica més exigents, com ho demostra Dembski amb el seu filtre per assegurar la presència d’un designi, d’un propòsit deliberat, en la formació d’un objecte o en l’ocurrència d’un esdeveniment, el que dóna l’eina per distingir rigorosament entre un designi veritable, d’una banda, i un atzar possible o segur, de l'altra. Veure les obres recomanades de Dembski, i també l’obra de Woodward, a la barra lateral.

L’acció de l’atzar en els sistemes químics

«Tirar els daus» en un sistema químic introduirà diferències irrellevants en l'esmentat sistema químic, canvis en aquest sistema, però no el transformarà cap amunt per a constituir un sistema biològic integrat, cosa que pertany a una altra natura ontogènica.

Tirar els daus només pot extraure la potencialitat ja existent en els daus, no pot anar més enllà.

I amb més espai i amb més temps?

Un àmbit més gran i un temps més llarg poden en teoria augmentar les probabilitats que una hormona i el seu receptor puguin aparèixer per atzar —però també significaran que la seva aparició per casualitat estarà molt més separada en l'espai i en el temps. I certament es disgregaran degut a processos molt més probables abans que tinguin la més mínima possibilitat de trobar-se. Per tant, l’augment teòric dels àmbits d’espai i de temps en absolut no augmentaran les probabilitats de l’aparició a l’atzar d’una estructura biològica integrada.

Sobre la ciència ­­– el seu origen i rol

La ciència havia estat aquella empresa de l'home d'estudiar les obres de Déu, és a dir, l'univers en la seva totalitat i en cada una de les seves parts. Les seves operacions i interrelacions. Les seves relacions de causa i efecte. 1) Per seguir els pensaments de Déu després d'Ell, 2) Per complir el Seu manament de dominar com els Seus majordoms i beneficiaris. De cap manera no era una cerca d'explicacions materialistes de l'origen de l'Univers, sinó una cerca de les interrelacions dels fenòmens del conjunt matèria-energia en l'univers creat i ordenat per Déu. Aquesta recerca ha arribat a esbrinar que l'orde creat inclou matèria / energia (física, química) i informació / dispositius per al tractament de la informació (biologia).

Una paraula als cristians

«Llàtzer, vine a fora! I el mort va sortir.»

(Joan 11, 43-44).

Si Déu només operés mitjançant processos i lleis naturals, efectivament la resurrecció seria IMPOSSIBLE, perquè és quelcom totalment contrari a tota la direcció dels processos naturals. De fet, les postures teològiques de l'anomenat «modernisme» i de la teologia dialèctica neguen la realitat de la resurrecció i els «prodigis i miracles» de l'Escriptura. Com a molt, des d'aquestes perspectives, servirien com a «mites» didàctics, però en absolut es tractaria de realitats esdevingudes dins el temps i l'espai.

Aquesta postura, no obstant, no té res de «moderna». La trobem ja expressada en Plató, Galè i per molts altres filòsofs naturalistes grecs.

Per exemple, el cèlebre Galè (130-201 d.C.), s'enfrontava així, de manera específica contra el relat del Gènesi:

«És precisament en aquest punt que la nostra pròpia opinió i la de Plató i altres grecs que segueixen el recte mètode de les ciències naturals difereixen de la posició presa per Moisès. Per a aquest últim sembla suficient declarar que senzillament Déu va ordenar que la matèria prengués forma en el seu degut ordre, i que així va ser; perquè ell creu que per a Déu tot és possible, fins i tot si volgués fer un brau o un cavall d'una pila de cendres. Però nosaltres no mantenim tal cosa; diem que certes coses són de natural impossibles, i que Déu ni tan sols intenta fer-les, sinó que ell escull allò millor de la possibilitat del devenir.»

Sobre la utilitat de
les parts del cos, 11:14.

Pau ja hi va haver de fer front a tot això, entre altres passatges, a 1 Corintis 15. El factor capital és: El poder de Déu que ha actuat en Creació, que ha intervingut en la història, i que es manifestarà introduint el Seu regne.

És evident que una lectura coherent de les Escriptures porta a rebutjar el Naturalisme com a concepte limitador de les accions especials de Déu en creació i en les Seves intervencions en la història de la Revelació.

Santiago Escuain

---

Sobre la qüestió particular però importantíssima de l’estat actual de les investigacions sobre l’origen de la vida, recomanem la lectura de El último testamento de Leslie Orgel, acabat de publicar.

Darwin contra Designi - rerefons i motius

En allò que fa a la controvèrsia entre Darwin i el designi diví de la vida, hom pot observar els següents punts:

1. Ningú no dubta de les observacions realitzades per Darwin, i pels estudiosos de la natura abans i després d'ell, respecte als canvis en els éssers vius, ni respecte a la descendència amb modificació. La gran qüestió és l'abast d'aquests canvis, el seu significat, la interpretació que hom els pugui donar.

Darwin mateix concedeix aquest punt, en dir:

«... En sóc ben conscient que en aquest volum amb prou feines es tracta un sol punt sobre el que no es puguin adduir fets que sovint semblen portar a conclusions directament contràries a aquelles a les que jo he arribat. Només es podrà arribar a un resultat correcte enunciant totalment i sospesant els fets a ambdós costats de la controvèrsia...»

Charles Darwin,
L'Origen de les Espècies
per mitjà de la Selecció
Natural, 1859. Introducció.

2. Ara bé, degut a circumstàncies ideològiques i socio-polítiques, l'ambient general a Anglaterra i a molts llocs d'Europa desitjava una formulació de l'origen i desenvolupament de la vida que portés a un recolzament racional d'una filosofia bé atea, bé agnòstica que estava ja molt estesa. Els que mantenien aquesta postura es trobaven, però, amb el pes de l'argument de l'obra Teologia Natural, de William Paley (1802), sobre l'evidència d'un designi intel·ligent en les formes i funcions de la vida. Això feia que la filosofia atea o agnòstica és trobés amb la gran dificultat de l'evidència del designi dels éssers vius. De fet, un dels principals proponents moderns de l'ateisme i del materialisme a Gran Bretanya, el professor Richard Dawkins, diu que Darwin «va fer possible ésser un ateu intel·lectualment satisfet» (The Blind Watchmaker [El Rellotger Cec], p. 9 de l'edició anglesa).

Pensem que el gran atractiu de la tesi de Darwin, més que el rigor de les interpretacions que proposa de les observacions de canvi en el món dels éssers vivents, és més aviat «l’alliberament» que donà a l'home respecte de Déu com un Ésser Real de qui depèn. Per les raons que fossin, i tal com documenta Michael Denton a la seva obra Evolution, a Theory in Crisis, al cap de molts pocs anys, el Darwinisme s'havia transformat d'una proposta controvertible en un dogma majoritàriament acceptat per les classes intel·lectuals. Els arguments aparentment persuasius de Darwin, versemblants per l'estat de coneixements dels éssers vius i les seves relacions en aquells temps de mitjans del segle XIX (o més bé del gran desconeixement que hi havia, en realitat) no van ser recolzats per una aportació de noves dades que portessin a una acceptació massiva de la tesi de Darwin. Més aviat, hi havia un clima preparat de rebuig del cristianisme, i d'acceptació de tesis materialistes i atees, o al menys pel rebuig de qualsevol pensament d'un Déu personal i actiu en Creació i Providència per part de molts, degut a la influència de filòsofs com David Hume, i d'escriptors com Voltaire.

El mateix Darwin desvetlla ocasionalment en la seva correspondència tant el seu rerefons com els seus motius. En una carta al seu fill George diu, entre altres coses:

«... Lyell està ben fermament convençut que ha sacsejat la fe en el Diluvi de manera molt més eficaç no havent mai dit una paraula contra la Bíblia, que si ho hagués fet d’una altra manera. ...

He llegit darrerament La Vida de Voltaire, de Morley, i l’autor insisteix enèrgicament que els atacs directes contra el cristianisme (fins i tot quan s’escriuen amb la meravellosa força i energia de Voltaire) produeixen poc efecte permanent: un efecte veritablement bo solament sembla seguir als atacs lents i callats.» (21, 22, 24 d’octubre, 1873: MSS de Cambridge.)

Citat a Gertrude Himmelfarb,
Darwin and the Darwian Revolution
(Chatto & Windus, Londres 1959), pg. 320.

Continuant amb la qüestió de rerefons i motius, el cèlebre novel·lista Aldous Huxley, germà de Julian Huxley, el primer director de la UNESCO, i nét de Thomas Henry Huxley, l'anomenat «Buldog» de Darwin, escriu aquestes reflexions en una de les seves obres:

«... El filòsof que no troba significat al món no està interessat exclusivament en un problema de metafísica pura: també està interessat en demostrar que no hi ha cap raó vàlida per la que ell personalment no pugui fer allò que té ganes de fer. ...

»Jo tenia motius per no voler que el món tingués sentit; fou per això que vaig pressuposar que no en tenia cap, i vaig poder trobar, sense dificultats de cap mena, raons satisfactòries per aquesta pressuposició. ... En quant a mi mateix, com és, sens dubte, el cas entre els meus contemporanis, la filosofia de l'absència de significat era essencialment un instrument d'alliberament. L'alliberació que desitjàvem era simultàniament un alliberament d'un cert sistema polític i econòmic i també un alliberament d'un cert sistema de moralitat. Ens enfrontàvem a la moralitat, perquè interferia amb la nostra llibertat sexual. ...»

Huxley, Aldous: Extractes de Ends and Means:
An Inquiry into the Nature of Ideals
and into the Methods Employed for
Their Realization (Harper and
Brothers Publishers, New York
and London, 1937, fifth edition), pgs. 314-317.

El filòsof Thomas Nagel, en el seu llibre The Last Word [La última paraula] (Oxford University Press, 1997), es refereix a allò que ell anomena «La por a la religió mateixa». Escriu dient:

«Parlo per experiència, essent que jo mateix sento profundament aquest temor: Desitjo que l’ateisme sigui cert i m’intranquil·litza el fet que algunes de les persones més intel·ligents i més ben informades que conec són creients religiosos. No es tracta tan sols que jo no cregui en Déu i que, naturalment, espero estar en el cert en la meva creença. Es tracta que tinc l’esperança que no hi hagi Déu! No vull que Déu existeixi; no vull que l’univers sigui d’aquesta manera.»

Des del seu punt de vista, aquest temor pot ser «la causa de molt del cientisme i del reduccionisme del nostre temps» (pg. 130).

El propòsit d'aquestes pàgines és replantejar el repte de Darwin, sotmetent-lo a un examen i ponderant les dues bandes de la qüestió. Com ell mateix digué: «Només es podrà arribar a un resultat correcte enunciant totalment i sospesant els fets a ambdós costats de la controvèrsia». Ja en temps de Darwin van sortir prou estudis i arguments que mostraven la inversemblança real dels seus arguments, més enllà de les aparences superficials. I durant el segle XX han anat sortint més i més coneixements que mostren la bancarrota efectiva de l'argument darwinista. És cert que s'ha fet un gran esforç per a arribar a una síntesi d'aquests coneixements, com la confirmació de la natura discontínua del registre fòssil, els mecanismes cel·lulars, les realitats de la genètica, interpretant-los i encasellant-los dins el model darwinista o neodarwinista. Però l'acumulació de dades durant el segle XX i especialment durant els últims 50 anys, degut a la tossudesa dels fets, posa en evidència la desfeta del materialisme ranci del segle XIX, que tot ho contemplava exclusivament en termes de matèria i moviment, o matèria i energia. Ara sabem que totes les estructures de la vida estan organitzades i regides per una informació codificada de diverses formes, i que existeixen uns suports d'informació, sistemes de transcripció d'aquesta informació, sistemes de traducció d'aquesta informació i d'execució a forma i funció en els éssers vius; sistemes de verificació i manteniment de la informació, i una dinàmica de reproducció d'aquests sistemes. La informació comporta efectivament tot un conjunt d'aparells que fan possible la seva lectura, comprensió i plasmació en els fenòmens de la vida, amb uns veritables i rigorosos mecanismes temporitzadors i de control de flux, i d'identificació, summament específics i d'una complexitat irreductible cap amunt i cap avall que mai no hagués pogut sorgir a petits passos aleatoris amb cap funcionalitat. Perquè la funcionalitat pertany al sistema com un tot.

És prou cert que en la societat actual hi ha l'intent descarat d'intentar silenciar la tesi del Designi Intel·ligent de la vida, com cosa ja refutada per Darwin. Però això no és cert. Darwin va emetre una tesi negant el designi, i proposava unes proves, tot i que, en paraules del mateix Darwin, quedava clar que «en aquest volum amb prou feines es tracta un sol punt sobre el que no es puguin adduir fets que sovint semblen portar a conclusions directament contràries a aquelles a les que jo he arribat», és a dir, les conclusions directament contràries són les que mantenen el Disseny Intel·ligent, diví, de la vida. Que la proposta de Darwin cristal·litzés com a dogma en la seva època es va deure més a la pressa en acceptar uns arguments que semblessin versemblants, que no pas a l'aplicació del rigor intel·lectual per mesurar aquests arguments, degut a un clima social i ideològic favorable als mateixos. I que es mantingui en l'actualitat no es compren més que per la propaganda massiva d'uns medis de comunicació dirigits a mantenir una perspectiva dogmàtica materialista, que queda a descobert en la franca i recent admissió de Richard Lewontin, sobre la que cal tornar a insistir:

«... tenim un compromís previ, un compromís amb el materialisme. No es tracta pas que els mètodes i les institucions de la ciència ens forcin de cap manera a acceptar una explicació material del món fenomenològic, ans al contrari, que estem obligats per la nostra adhesió prèvia a les causes materials a crear un aparell de recerca i un conjunt de conceptes que ens proveeixin d'explicacions materials, sense importar com en siguin, de contràries a la intuïció, sense importar com en siguin, d'estranyes per als no iniciats. A més, aquest materialisme és absolut, perquè no podem permetre un Peu Diví a la porta.»

Richard Lewontin, a
New York Review of Books
(9 de gener de 1997, pg. 31).

Santiago Escuain

La detectabilitat del Disseny Intel·ligent

Allò que es considera inacceptable — és que el Disseny Intel·ligent sigui objectivament detectable.

Aquest és el veritable camp de batalla en la controvèrsia del darwinisme front a la tesi del disseny intel·ligent de les estructures de la vida i dels organismes com un tot integrat. A Romans 1, 18-20 se’ns diu clarament que aquells que neguen la realitat del Déu Creador com a font de la vida, ho fan negant l’evidència mateixa («deturen la veritat amb injustícia»). El món tolerarà la «religió» sempre que es presenti com un salt de fe sense cap mena de contacte amb la realitat objectiva o amb la veritat històrica. Llavors se la considera inofensiva. El que el món no tolera, ni tolerarà, és el plantejament d’una fe racional (que no racionalista), fonamentada en realitats, realitats com que Déu està present, amb el testimoni evident de les Seves obres, i com que Déu ha actuat de manera efectiva al mig de la Història, que Déu ha parlat, i que Déu ha culminat aquesta revelació en tant que el Fill de Déu es va fer home en una Encarnació sobrenatural i se’ns va manifestar també al mig del temps i de l’espai d’aquest món, participant de la nostra sang i de la nostra carn. I el món tampoc tolera que aquesta manifestació té el suport d’un testimoniatge irrefutable. Aquesta posició, sòbria, fonamentada, és atacada amb mots com «extremisme religiós» i titllada de «perillosa» per part de moltes instàncies mundanes. De fet, aquesta postura està en obert contrast amb presentacions edulcorades i descafeïnades d’un cristianisme falsament entès que acaba negant o relativitzant la Paraula de Déu, i que el món accepta —el món accepta tot allò que li pertany, però no allò que ve d’aquell Déu manifestat en Crist Jesús, que va ser plenament rebutjat pel món.

La fe racional, fonamentada en la veritat d’un Déu que es fa evident per les coses fetes, i això fins al punt que els que el neguen «no tenen excusa» (Romans 1, 20), i en la realitat d’un Déu que es va manifestar de moltes formes i maneres al llarg de la història dels homes, fins que es va manifestar plenament en Jesucrist (Hebreus 1, 1-4), és una amenaça per la incredulitat. Aquesta fe racional té els veritables arguments que deixen sense resposta a aquells que es manifesten com contraris de Déu. Aquesta fe racional és el veritable enemic de la incredulitat.

Una «fe» merament mística en Déu, dissociada de la realitat, és ben tolerada. Una fe en la Paraula del Déu que es manifesta de manera innegable en les Seves obres crida a les armes a les hosts materialistes. Aquí caldrà repetir allò que expressa sense mossegar-se la llengua Richard Lewontin, el cèlebre genetista de Harvard i materialista confés:

«... tenim un compromís previ, un compromís amb el materialisme. No es tracta pas que els mètodes i les institucions de la ciència ens forcin de cap manera a acceptar una explicació material del món fenomenològic, ans al contrari, que estem obligats per la nostra adhesió prèvia a les causes materials a crear un aparell de recerca i un conjunt de conceptes que ens proveeixin d'explicacions materials, sense importar com en siguin, de contràries a la intuïció, sense importar com en siguin, d'estranyes per als no iniciats. A més, aquest materialisme és absolut, perquè no podem permetre un Peu Diví a la porta.»

New York Review of Books
(9 de gener de 1997, p. 31).

Així, l’argument del Designi i d’un Disseny Intel·ligent de l’Univers i de las estructures i de les formes de la vida és pel materialisme el gran enemic a batre. I l’enfrontament amb el (neo)darwinisme com explicació que es proposa des del materialisme com a explicació de l’origen i del desenvolupament de les diferents estructures i formes de vida, és necessàriament frontal. I emocional. Des de sempre han existit materialistes i ateus. Només cal recordar personatges històrics com el grec Demòcrit (ca. 460 a.C.— ca. 370 a.C.) i el romà Lucreci (1r segle a.C.), el que demostra que no es tracta pas d’un fenomen recent degut a la il·luminació de la ciència. De fet, les propostes del darwinisme van ser acollides fervorosament per un gran públic educat en la Il·lustració, dirigit per tota una elit educada en el rebuig d’un Déu que intervé i que es manifesta sobiranament. L'aparent versemblança del mecanisme de la Selecció Natural, donat l’estat de desconeixement de la veritable natura i fonts de la variabilitat en els éssers vius, va donar ales als materialistes, que van creure que la Selecció Natural era el gran motor per aquella evolució en la que els materialistes ja creien des de feia segles, de fet, des de l’època dels antics filòsofs grecs. El que els faltava als materialistes era un mecanisme versemblant que justifiqués la seva creença en aquest origen de tots els éssers vius per atzar i llei natural, sense cap intervenció divina. I va ser la Selecció Natural proposada per Darwin allò que els va semblar en aquells temps aquest mecanisme versemblant. I així és com Richard Dawkins, un dels materialistes i ateus més militants d’avui en dia, va poder dir allò de què «Darwin va fer possible ser un ateu intel·lectualment satisfet» (p. 9 de The Blind Watchmaker [El relojero ciego]).

En realitat, i ja des del principi, Darwin mateix no sentia una gran seguretat en la seva pròpia teoria. Hi estava emocionalment molt adherit, però davant d’arguments com la complexitat del disseny de l’ull mateix i d’altres estructures, arribà a dir que «Per a mi sempre sorgeix el dubte horrible de si les conviccions de la ment humana, que s’ha desenvolupat procedent de la ment dels animals inferiors, són de cap vàlua o en absolut fiables. Se’n refiaria ningú de les conviccions de la ment d’un mico ...?» [Lletra de C. Darwin a William Graham, del 3 de juliol de 1881.]

I la proposta i la justificació rigorosa de la inferència del Designi i de la necessitat d’un disseny, tant en base a tot allò que ja era conegut en temps de Darwin com també —d’una manera aclaparadora— degut a tot el coneixement acumulat durant els últims 60 anys tocant a tots els mecanismes del funcionament i de la reproducció de les cèl·lules i de la coordinació dels diferents teixits en els processos biològics dels organismes pluricel·lulars, torna a deixar els materialistes sense aquella aparent justificació que creien tenir amb el mecanisme proposat per Darwin per l’origen i desenvolupament de les formes de vida. Objectivament, la situació torna a ser pre-darwinista. Els materialistes accepten i creuen que hi ha hagut una evolució, però el mecanisme d’aquesta evolució, que durant un temps van pensar que Darwin havia dilucidat, és en l'actualitat tema d'intenses polèmiques. Les recerques científiques han revelat l’estructura fonamental de la vida, i que la seva constitució, control i reproducció es basen en sistemes d’arxiu, tractament, transcripció i expressió d’Informació, d’una natura i d’una complexitat que fan evident que són la plasmació del propòsit d’una Súper-Intel·ligència. El gran problema que ha confrontat els materialistes és l’origen de la informació que està en el rerefons de tots els sistemes orgànics i de la constitució de tota la nanomaquinària que realitza les funcions cel·lulars. Els materialistes s’aferren al seu paradigma d’atzar i llei natural com explicació necessàriament suficient per l’origen de les formes de vida i dels seus mecanismes, però aquest paradigma està realment mancat de la veritable resposta a la pregunta: quin és l’origen de la informació biològica?

Pierre P. Grassè, eminent zoòleg francès, ja deia el següent en 1973 referent a aquest problema:

«Quan considerem una obra humana, creiem que sabem d’on ve la “intel·ligència” que l'ha portat a terme; però quan es tracta d’un ésser viu, ningú ho sap ni mai ho va saber, ni Darwin ni Epicur, ni Leibnitz ni Aristòtil, ni Einstein ni Parmènides.

Només un acte de fe ens pot portar a adoptar una hipòtesi en lloc d’una altra. La ciència, que no accepta cap credo, o que en qualsevol cas no ho hauria de fer, confessa la seva ignorància, la seva incapacitat per resoldre aquest problema que, n’estem segurs, existeix i té realitat.

Si la recerca de l’origen de la informació en un ordinador no és un problema fals, per què hauria de ser-ho quan es tracta de la informació continguda en els nuclis de les cèl·lules?»

(Grassé, P. P., L’Evolution du Vivant,
Éditions Albin Michel: París, 1973, p. 15)

Així, ja no es tracta només de l’evidència d’estructures de gran perfecció, no solament de l’ull, ni en general de totes les estructures de la vida, que ens donen evidència de disseny intel·ligent governat per un Designi que expressa la saviesa i el poder de Déu. Tenim molt més. Actualment s’ha acumulat l’evidència de tot un sistema informàtic en la mateixa base de la vida i de totes les seves expressions. I aquest fet d'aquesta informació incorporada en unes magnituds tant més enllà de tota mida ens porta a un fet indefugible:

«En el principi era el Verb, i el Verb era amb Déu, i el Verb era Déu. Ell era en el principi amb Déu. Per ell foren fetes totes les coses, i sense ell res no fou fet del que ha estat fet. En ell era la vida ...» (Evangeli de Joan, 1, 1-4).

Santiago Escuain