A voltes amb el Disseny Intel·ligent, el Darwinisme i el Creacionisme

«Només es podrà arribar a un resultat correcte enunciant totalment i sospesant els fets a ambdós costats de la controvèrsia...»

Charles Darwin,
L'Origen de les Espècies
per Selecció Natural, 1859. Introducció.

Quan una qüestió no es coneix en totes les seves dimensions, sovint els fets aparents es poden interpretar de diverses maneres. Un coneixement superficial dels fets relatius a fenòmens com, per exemple, la resistència als antibiòtics pels bacteris o als pesticides per diverses plagues, pot portar bé a extrapolacions darwinistes o a interpretacions coherents amb la tesi del Disseny Intel·ligent (DI). És el coneixement detallat dels diversos mecanismes d’aquests fenòmens el que permet esbrinar-ne les conseqüències; la conclusió d’un examen rigorós és que no aporten res de constructiu ni res que sigui rellevant per un sorgiment de NOVA informació genètica o estructural. Més aviat, es deu a mecanismes o be ja programats de defensa (activació de dispositius ja existents en l'organisme), o bé a l’acció de mutacions que originen reduccions en les capacitats genètiques i estructurals dels organismes afectats, o bé altres estratègies de defensa no generadores de novetats genètiques (biopolímers, etc.).

El creixement del coneixement sobre els detalls dels mecanismes de mutació no porta pas a la conclusió d’un neodarwinisme originador de novetats, sinó en tot cas generador d’una creixent reducció de la informació i de l'estructura dels organismes que les pateixen. Veure, per exemple, l'article La resistencia de las bacterias a los antibióticos —¿un ejemplo apropiado de cambio evolutivo?

D’altra banda, pel que fa a la natura dels fóssils, Edmund Ambrose va reconéixer, no fa pas tant de temps, que:

«En l'etapa actual de recerca geològica, hem d'admetre que no hi ha res en el registre fòssil que contradigui la perspectiva dels creacionistes conservadors, que Déu va crear cada espècie per separat, suposadament de la pols de la terra.»

Edmund Ambrose,
The Nature and Origin of the Biological World
New York:
(John Wiley and Sons, 1982), pàg. 164.

DI en distinció a Creacionisme

Quan hom diu que el DI no és creacionisme, que no fa costat a una terra recent o a la tesi diluvial o catastrofista com explicació de la trama geològica de la Terra, cal observar que ni recolza aquestes qüestions ni les nega. Es tracta senzillament que el DI és una eina per determinar si es pot detectar un pla, un propòsit deliberat, una intervenció intel·ligent que ha portat a terme uns esdeveniments o que ha donat origen a uns artefactes que no s’haguessin pogut originar sense aquesta acció intel·ligent (p. ex., l’encadenament de només L-alfa-aminoàcids per la formació de proteïnes i l’encadenament de només D-sucres per l'elaboració de les cadenes de l’ADN, l’aïllament i encadenament dels components de totes les estructures de la vida —tota una plasmació impossible mitjançant l’acció solitària de les lleis naturals en sistemes químics naturals).

La determinació del DI, doncs, no examina ni contempla el COM ni el QUAN, sinó que és una eina rigorosa, empírica, per detectar el DISSENY INTEL·LIGENT de sistemes especificats i complexos. Per la història, el com, el quan, cal recórrer als recursos històrics.

De mode que el DI fa una proposta d’una banda molt modesta, però a la vegada molt poderosa: la detecció irrefutable del DESIGNI i de la plasmació d’aquest designi en unes estructures que manifesten la realitat d’un DISSENYADOR INTEL·LIGENT veritable, i no l’acció de forces naturals, que es manifesten impotents per a tal cosa.

Ara bé, quines són les raons pels atacs tan agres que s’han llançat des de les barricades del materialisme contra el DI? El cèlebre genetista de Harvard Richard Lewontin ho expressa molt obertament, en unes contundents paraules que recorden la campanya de Voltaire contra el Déu revelat i la seva crida contra Déu amb les paraules blasfemes «Écrassez l’Infâme». Veure la cita de Lewontin a la barra lateral.

Tal com raona Darby en el seu assaig «The Irrationality of Infidelity [La irracionalitat de la incredulitat]», Déu queda per això exclòs. I tal com diu Pau en la seva Carta als Romans, «detenen la veritat amb injustícia», i això de manera que «no tenen excusa».

- El DI no és «creacionisme» entès com un sistema, com una visió complerta del món. Es limita a facilitar la identificació del DESIGNI en un objecte o en un esdeveniment.

- El DI no necessàriament comporta creació per FIAT com es revela a Gènesi —com tampoc ni de bon tros la nega: queda fora del seu camp. El DI és un factor comú a tota tesi que afirmi que una intel·ligència ha hagut de planejar, escollir, dirigir i plasmar les seves creacions mitjançant unes vies que no romanen limitades a lleis o processos naturals actuals. És compatible amb certes varietats d’evolucionisme teista i amb les diverses postures més directament creacionistes (progressiva, de terra antiga, de terra jove, etc.). Però el DI, a sí, mateix, NO és creacionisme per fiat. NI evolucionisme teista. És l'eina objectiva, analítica, de detecció d’un designi plasmat en un disseny intel·ligent que segueix un pla preconcebut pel dissenyador o planificador d’aquell esdeveniment o d’aquell objecte. ...

Richard Dawkins diu que «Darwin va fer possible ésser un ateu intel·lectualment satisfet» —i efectivament, el darwinisme i la síntesi neodarwinista no són pas una empresa científica desapassionada per cercar cap veritat, sinó una empresa intel·lectual que cerca d’establir i justificar una posició prèvia: l’ateisme, com ho reconeix obertament Lewontin (veure la seva cita a la barra lateral). Però l’entusiasme de Dawkins era prematur i injustificat. El Darwinisme ha resultat ser una explicació fallida per l’origen de les espècies, i també tots els intents d’explicar l’origen de la vida mateixa des d’una perspectiva materialista estan en plena bancarrota. Les característiques de la vida segueixen proclamant en veu alta la realitat d’un disseny NO aparent sinó real, d’una selecció NO natural sinó deliberada i conscient, guiada per un propòsit i amb plenitud d’informació per arribar a la seva fi. Es fa evident un Designi, un Propòsit, el Poder i la Deïtat del Creador.

Disseny i Designi

En la naturalesa, el disseny no és aparent, contra el que diu Richard Dawkins, sinó real; no fruit de processos cecs, sinó d’una voluntat, d’un propòsit, d’un pla, de Déu. Dawkins diu que «la biologia és l’estudi de coses que semblen dissenyades per un propòsit» —per Dawkins, la paraula clau es «semblen»— l’aparença hi és tota, però a dir d’ell és il·lusòria. En què es fonamenta per a aquesta postura? Aquesta és la perspectiva interessada de l'Ateòleg.

«En considerar una obra humana, creiem que sabem d'on procedeix la "intel·ligència" que l'ha donat forma; però quan es tracta d'un ésser viu, ningú ho sap ni ho ha sabut mai, ni Darwin ni Epicur, ni Leibniz ni Aristòtil, ni Einstein ni Parmènides.

Cal un acte de fe que ens porti a adoptar una hipòtesi en lloc d'una altra. La ciència, que no accepta cap credo, o que en tot cas no ho hauria de fer, reconeix la seva ignorància, la seva incapacitat per a resoldre aquest problema que, n'estem segurs, existeix i té realitat.

Si la determinació de l'origen de la informació en un ordinador no és un fals problema, per què hauria de ser-ho en el cas de la informació continguda en els nuclis de les cèl·lules?»

Pierre P. Grassé, L'Evolution du Vivant,
Paris, Éditions Albin Michel, 1973, p. 15.

Fonamentalment —i en contra d’aquells que diuen que és una qüestió de fe contra ciència, el debat del DI té lloc contra una postura dogmàticament materialista d’entrada (veure Lewontin), mentre que el DI estableix el criteri per distingir entre causes secundàries, operació de la llei natural, etc., per una banda, i causes intel·ligents (selecció deliberada, activitat inventiva, generació de complexitat especificada), per l'altra. El materialisme no pot pretendre ser res més que allò que és: un prejudici ideològic, i no pas la mesura final de la realitat, que no pot admetre aquesta restricció DE PRINCIPI.

Santiago Escuain