La necessitat del raonament —el seu propòsit i els seus límits
«... l’intent de sufocar la crítica de les Escriptures amb el crit de “La Bíblia és la paraula de Déu” només serveix per a suscitar la desconfiança de part d’indagadors seriosos i sincers. Mai no ha hagut cap atac llançat contra la veritat que no pogués ser refutat. “La veritat és una”; en canvi l’error és, per la seva pròpia naturalesa, inconseqüent, i per això mateix absurd. I en tant que la veritat de Déu és espiritual i només es pot discernir espiritualment, l’error humà és natural, i es pot confrontar sobre el seu propi terreny. No podem mitjançant raonaments fer entrar els homes en el regne de Déu, però mitjançant els raonaments sí que podem traure a la llum els errors que els predisposen contra ell.»
Sir Robert Anderson
- The Bible and Modern Criticism
(Londres, Pickering and Inglis, c. 1895), p. 27.
- The Bible and Modern Criticism
(Londres, Pickering and Inglis, c. 1895), p. 27.
A molts materialistes no els importa la presència d'una fe que es formuli d'una manera emocional, dogmàtica, sense cap base d'evidència. Quan es posen nerviosos i s'alteren és quan hom assenyala que el Disseny Intel·ligent a la natura i de la natura mateixa és detectable i demostrable. Que es tracta d'una inferència lògica que, sense dependre d'una pressuposició teista o religiosa, porta ineluctablement a la inferència de la realitat d'una Saviesa i d'una Deïtat que no per negada es fa menys evident. Es tracta d'una inferència lògica que sempre ha estat present i que sempre s'ha alçat com una barrera a les pretensions materialistes que tot un univers marc de la vida i que tota la vida en aquest univers hagin sortit sense una direcció i un propòsit.
Una de les raons d’aquesta actitud aferrissada per part de molts en contra de qualsevol possibilitat d’un Disseny Intel·ligent de la natura i de la vida és que intueixen que això els porta davant d'Aquell que jutja les actituds i els motius del més fons de l'ésser. I això no ho volen acceptar de cap de les maneres. No volen acceptar una conclusió d’aquesta mena. En volen negar la possibilitat des del principi. Aquest ha estat sempre el gran motor del materialisme. La negació de Déu no és una conclusió científica, sinó un anhel d'una humanitat en cerca d'una autonomia falsa, un anhel que s'ha volgut cobrir amb la disfressa d'un argot filosòfic o científic.
Per exemple, El filòsof Thomas Nagel, en el seu llibre The Last Word [L’última paraula] (Oxford University Press, 1997), es refereix a allò que ell anomena «La por a la religió mateixa». Escriu dient:
«Parlo per experiència, essent que jo mateix sento profundament aquest temor: Desitjo que l’ateisme sigui cert i m’intranquil·litza el fet que algunes de les persones més intel·ligents i més ben informades que conec són creients religiosos. No es tracta tan sols que jo no cregui en Déu i que, naturalment, espero estar en el cert en la meva creença. Es tracta que tinc l’esperança que no hi hagi Déu! No vull que Déu existeixi; no vull que l’univers sigui d’aquesta manera.»
Des del seu punt de vista, aquest temor pot ser «la causa de molt del cientisme i del reduccionisme del nostre temps» (pg. 130).
És per això que molts materialistes no en volen ni parlar, de les evidències de Designi Intel·ligent. Els és una qüestió summament personal, emocional. I intueixen que és una batalla perduda. I així, en lloc de raonar sobre els fets i les dades que es coneixen actualment de les estructures i les funcions de la vida, i sobre les possibilitats teòriques que admeten aquests fets i aquestes dades, i sobre els límits que puguin existir o no en el procés de mutació i selecció, s’abaixen a la ridiculització i a les invectives i procuren confondre les qüestions que haurien de ser objecte de debat obert. Fins i tot, intenten impedir la presentació pública d’aquestes qüestions, com hom va poder constatar recentment a diversos llocs d’Espanya,[1] i, com el calamar, llencen un núvol de tinta en el seu intent de defugir de tractar aquesta qüestió de manera raonada.
Sobre la ridiculització del contrari:
Quan el ridícul i la burla prenen el lloc de l'argumentació, hem d'actuar amb cautela. El ridícul en contra de l'exposició raonada dels arguments és una actuació miserable. Ara bé, l'humor pot ser la resposta en ocasions en que l'absurd d'una posició queda clar per sí mateix o quan ha quedat demostrat per una explicació raonada; en aquest cas, l'absurd de l'esmentada posició pot fer patent una situació ridícula per part de qui persisteixi en una argumentació desmentida pels fets o inconseqüent amb ells.
Tot parlant d’evidències
Una de les qüestions conceptuals que hom estudia en física és que per separar les molècules d’un gas a una temperatura determinada en dos distribucions de gas, una més freda i una altra més calenta, cal l’anomenat «dimoni de Maxwell», és a dir, un agent que pugui aconseguir informació de cada molècula de l’esmentat gas i actuar en conseqüència per seleccionar-la i fer-la passar i aïllar-la a la secció corresponent del sistema preparat per aconseguir la diferenciació. En resum, per seleccionar cal tenir un propòsit concret, informació i una font d’energia pel treball necessari per la manipulació del sistema, manipulació dirigida per una informació adreçada a una fi. També podem fer una dissociació a encara més grups tèrmics diferenciats (conceptualment podem aconseguir grups diferenciats de grau en grau). Això implica més complicació, un mecanisme més complex.
Amb el terme evolució aplicat a l’origen i desenvolupament de la vida, hom vol dir, generalment, l'emergència de nous caràcters, de noves estructures, de noves funcions —per selecció natural?
Darwin va observar que es podia seleccionar entre caràcters ja existents, cosa que es coneixia de molt antic. Va donar molts exemples de selecció ARTIFICIAL i va proposar un paral·lelisme amb la selecció natural que aniria millorant els trets que existien i afavorint l'emergència d'estructures més i més complexes.
El problema rau en què és un paral·lelisme fals. La qüestió, quan tractem de l'ORIGEN de noves estructures i funcions (la visió, l'oïda, el vol, les diverses funcions fisiològiques, etc.) no és com se seleccionen i milloren aquestes estructures, sinó el SORGIMENT de les mateixes.
La gran qüestió en l'origen i la coordinació de les diverses funcions orgàniques cel·lulars i organísmiques és la producció dels components i la seva coordinació. Primer cal tenir el material, desprès cal seleccionar aquells materials que es necessiten i situar-los en les degudes relacions entre ells. Cal un propòsit, una fi, i tenir informació que dirigeixi tota aquesta ordenació. No només cal seleccionar tots els elements adequats, sinó que cal excloure tots aquells que interferirien i farien impossible arribar a la fi que hom es proposa.
Per exemple, per aconseguir el motor rotatori del flagel bacterià calen unes peces determinades. La consecució d'aquestes peces és mitjançant un procés de fabricació de cada component en les quantitats necessàries. I el procés de la fabricació d'aquestes peces en la cèl·lula comporta una sèrie de passes que van des de la lectura de les instruccions en la biblioteca central de la cèl·lula (ADN) per fer-ne unes transcripcions (no una mera copia) on estan involucrats suports d'informació com l'ARNm i elements de transport codificat de materials base (aminoàcids) com el ARNt, enzims específics per unir els ARNt amb aquests aminoàcids, i unes màquines de producció de proteïna (els ribosomes) que mitjançant un capçal de lectura llegeixen les instruccions que els han estat transportades, i amb altres funcions d'aquesta complexa màquina van soldant els components unitaris (aminoàcids) en les seqüències dictades per les instruccions transmeses per les seqüències del codi suportat pels trams d'ARNm, que dicten quins ARNt portadors d'aminoàcids específics han d'anar entrant en cada moment en la zona d'entrada del ribosoma corresponent, per aconseguir la producció de les proteïnes, tant les estructurals com els enzims, que són els components fonamentals de les estructures i de les funcions de les cèl·lules.
Una vegada s'han aconseguir les peces del motor del flagel bacterià mitjançant aquest procés de fabricació assistida per un sistema informatitzat PROGRAMAT lector de codis amb tots els seus sistemes de regulació i control, no tenim més que el començament. El muntatge del motor segueix tota una seqüència també PROGRAMADA, totalment regulat i controlat amb emissió i recepció de senyals de començament i fi de cada un dels passos seqüencials.
Però aquest motor no podria fer res sense rebre energia (protònica), que ve per uns circuits que també són producte d'una fabricació assistida per programació, amb programa també procedent de la biblioteca central (ADN) transcrit i governat pel mateix procés. I aquests circuits no tindrien tampoc energia si no hi hagués un altre mecanisme com és l'ATP sintasa que alimenta tots els diversos circuits i funcions de la cèl·lula, dels que només donem un d'entre milers d'exemples.
Així, veiem que el gran secret de tota la producció d'aquests sistemes és la INFORMACIÓ aplicada mitjançant dispositius sofisticats. No es pot aconseguir producció selectiva de components i la seva concatenació en sistemes coordinats sense un sistema de lectura i tractament d'informació. Els codis, la informació, la paraula i el pensament, estan a tot arreu, plasmats en la realització d'un pla i d'un propòsit.
La selecció natural no pot aconseguir l'origen d'allò que selecciona. És irrellevant pel que fa a l'origen de les estructures de la vida, a tots els nivells.
La selecció necessària per aconseguir sistemes complexos de regulació i control adaptats a un fi exigeix l'existència una Ment i d'un Propòsit transcendents. La realitat de la vida en particular i del seu marc, l'univers en general, ens porta a la consciència de la realitat de Déu, del Seu poder i deïtat.
La força de l’evidència es feia sentir ja abans del descobriment de la nanomaquinària de la vida, i un que la va sentir fou el mateix Ernst Mayr, un dels més ferms darwinistes del segle 20. Ell mateix va haver de confessar que
«... comporta forçar molt la credulitat suposar que sistemes tan exquisidament equilibrats com certs òrgans sensorials (l’ull dels vertebrats, o la ploma de les aus) poguessin ser millorats per mutacions a l’atzar. I això és encara més cert d’algunes relacions ecològiques en cadena (el cèlebre cas de l’arna de la Iuca, i tants d’altres).»
Systematics and the Origin
of Species, p. 296
«Això no obstant, aquell que objecten a les mutacions a l’atzar no han pogut fins ara proposar una explicació alternativa recolzada per una evidència substancial.»
Ibid.
«Encara no comprenem gaire bé les causes de l'evolució, però tenim molt pocs dubtes sobre el fet de l'evolució; ... quines són les raons per a aquesta creença general? A l'última lliçó les vaig enunciar negativament: no sabem pas com la vida va poder arribar, en la seva forma actual, a existir de cap altra manera. Aquesta formulació deixa silenciosament de banda tot possible origen sobrenatural de la vida; així és la fe en la ciència del nostre temps, que tots compartim.» [La importancia de la ciencia, Nueva Colección Labor. Barcelona, 1972, p. 131.]
El pes de l’evidència davant una voluntat hostil
I és que, de fet, aquesta és una qüestió profundament personal: el Materialisme, que promet llibertat a l'home, però que porta amb ell la seva desesperança última, o el Teisme, que posa l'home davant Déu. Però l'actitud de l'home no és pas neutral; no hi ha res de serenor en això. L'home no penedit està enemistat amb Déu i per això, en el seu estat natural, prefereix més aviat rebutjar o reinterpretar tota l'evidència de Déu en el disseny de tota la natura en termes materialistes.
El fons de la qüestió és que el Materialisme ha proporcionat a l'home un refugi il·lusori on creu poder amagar-se de Déu.
El problema no rau en l'evidència. Hi ha abundant evidència per portar a les persones a la convicció de la realitat d'un Designi. Però l’evidència no és suficient davant una actitud hostil contra Déu, com la que demostra el filòsof Nagel. Estem envoltats d'evidències. Allà, en la Natura creada. El problema rau en la ment de l'home, que contempla del disseny com una cosa a rebutjar, no perquè no es faci evident en l'estudi de les coses creades, sinó degut a un prejudici molt intens en contra de l'evidència. Quan Dawkins diu en el seu prefaci de El Relojero Ciego: «La biologia és l'estudi de coses complicades que presenten l'aparença d'haver estat dissenyades amb un propòsit», i llavors passa a aplicar el criteri que Lewontin descriu en la seva ressenya, ho fa degut a que tenen «un compromís previ, un compromís amb el materialisme» ... no PODEN «permetre un Peu Diví a la porta». Per poder acceptar el Disseny Intel·ligent es necessita més que evidència, es necessita un canvi d'actitud interior que trenqui el compromís previ amb el materialisme i s'obri a la realitat que ens envolta. Aquest compromís previ amb el materialisme exposa un cor enemistat amb Déu. Per arribar a una perspectiva correcta de la realitat cal el penediment vers Déu —i el fi a la vista és un canvi sobrenatural de perspectiva que transformi l'hostilitat i el desagraïment en adoració i acció de gràcies (Romans 1, 20-22).
Efectivament, la realitat última és que aquesta controvèrsia és sobre molt més que ciència, és sobre el cor de l'home – que, alliçonat per les diatribes de Voltaire i altres com ell contra Déu, vol negar tota acció sobirana de Déu en creació, providència, salvació i judici. Així l'home modern reconstrueix la seva visió de la realitat en una en la que Déu és absent, amb la il·lusió d'aconseguir amb això la seva llibertat. Però, com cert conferenciant va observar fa molts anys, en unes paraules que se m'han quedat gravades a la ment: «L'ateisme optimista del Segle XIX creia que desplaçant Déu, l'Home tindria espai per ser home; l'ateisme pessimista del Segle XX va descobrir que, havent desplaçat Déu, l'Home havia perdut tot l'espai per a ser home».
Adreçant-se a Déu, Agustí d'Hipona (354-430) diu amb raó: «Tu ens has fet per a tu mateix, i el nostre cor no troba repòs fins que no el troba en Tu!» (Confessions, I, 1).
Santiago Escuain
[1] Per informació sobre aquests esdeveniments faci clic AQUÍLectura addicional: Un evolucionista aprende de los «neocreacionistas»
Per una anàlisi de les recents pretensions dels evolucionistes que en realitat no es poden mantenir, com la d'haver demostrat l'evolució amb experiments de laboratori, i d'altres, veure:
