«Els biòlegs han de recordar-se constantment que allò que veuen no fou dissenyat, sinó més bé que va evolucionar.»
(Francis Crick, premi Nobel,
el famós co-descodificador de l’ADN,
What Mad Pursuit
[New York: Basic Books, 1988], p. 138.)
La pregunta que cal fer és: Per què els biòlegs han de recordar-se constantment que allò que veuen no fou dissenyat? La realitat és que allò que veuen en la maquinària de la vida, en tots els sistemes d’emmagatzemament, transcripció i transferència d’informació, i de la traducció d’aquesta informació a les estructures i funcions cel·lulars i intercel·lulars, porta poderosament a la deducció d’un pla i d’un propòsit transcendent, diví. I per mantenir una postura materialista predeterminada cal repetir el mantra què «això ha evolucionat, això ha evolucionat, això ha evolucionat ...»
En realitat, la resta del paràgraf de Crick —que comença amb les paraules tot just citades— és força interessant:
«Així, es podria creure que els arguments evolucionistes haurien de jugar un paper força important en l'orientació de la recerca biològica, però això no és així ni de bon tros. És ja prou difícil estudiar el que està passant ara. I encara més difícil és estudiar el que va succeir exactament durant l'evolució. De manera que els arguments evolucionistes es poden fer servir de manera útil com a insinuacions suggeridores de possibles línies de recerca, però és força perillós confiar massa en ells. És massa fàcil fer inferències errònies, excepte quan el procés que es tracti ja es comprengui bé.» (pp. 138-139, èmfasi en l'original.)
Tot això concorda, certament, amb el que diu el genetista i materialista Richard Lewontin, catedràtic de Harvard, quan diu que «... tenim un compromís previ, un compromís amb el materialisme. No es tracta pas que els mètodes i les institucions de la ciència ens forcin de cap manera a acceptar una explicació material del món fenomenològic, ans al contrari, que estem obligats per la nostra adhesió prèvia a les causes materials a crear un aparell de recerca i un conjunt de conceptes que ens proveeixin d'explicacions materials, sense importar com en siguin, de contràries a la intuïció, sense importar com en siguin, d'estranyes per als no iniciats. A més, aquest materialisme és absolut, perquè no podem permetre un Peu Diví a la porta.» New York Review of Books (9 de gener de 1997, p. 31).
I Lewontin no és pas l’únic en reconèixer aquest prejudici. Entre d’altres, el cosmòleg Carl F. von Weizsäcker ja ho havia dit molt abans, en les seves Conferències Gifford 1959-1960: «No és pas per les seves conclusions, sinó pel seu punt de partida metodològic que la ciència moderna exclou la creació directa. La nostra metodologia no seria honesta si negués aquest fet. No tenim proves positives de l'origen inorgànic de la vida, ni de la primitiva ascendència de l'home, potser ni tan sols de la mateixa evolució, si volem ésser pedants.» [La Importancia de la Ciencia, Ed. Labor, S.A., Barcelona 1972, pàg. 125.]
Veiem, doncs, que el materialisme és un prejudici filosòfic de partida, i no una conclusió científica; més encara, que el propòsit no és anar on porti l’evidència, sinó cercar explicacions materials, excloent d’entrada cap altra possibilitat.
El designi - una inferència, no un apriorisme
En canvi, l’existència de Déu no és pas una hipòtesi, sinó una conclusió ineludible basada en tota una línia d’evidència que s’imposa amb tota força, i que, com veiem més amunt, només pot ser negada de manera voluntarista per una adhesió al materialisme que és contrària a tot el pes de l’evidència. Pel que fa a l’evidència d’un designi real i conscient, i no merament aparent, diu el bioquímic Michael Denton:
«La força quasi irresistible de l'analogia ha soscavat del tot l'autosatisfeta suposició, dominant en els cercles biològics durant la major part dels últims cent anys, que la hipòtesi del designi pugui ésser exclosa sobre la base que aquest concepte és fonamentalment un apriorisme metafísic, i que per tant sigui inacceptable des d'un punt de vista científic. Ben al contrari, la inferència del designi és una inducció purament a posteriori fonamentada en la implacable aplicació de la lògica de l'analogia. Pot ser que la conclusió tingui implicacions religioses, però no depèn de pressuposicions religioses.»
Evolution: A Theory in Crisis
(Bethesda, Maryland: Adler and Adler
Publishers, 1986), pág. 341.
En realitat, l’evidència d’un designi i d’un pla d’un Super-intel·lecte personal necessàriament transcendent i no causat es negada des del materialisme, però en absolut refutada. L’existència de Déu, doncs, és senzillament tema d’evidència, i no de fe. La creença en Déu com a realitat vital i tangible es fonamenta en allò que Ell ha creat, com s’expressa clarament en les paraules de Pau als Romans: «Perquè les coses invisibles d'ell [Déu], el seu poder etern i la seva divinitat, són clarament visibles des de la creació del món i es comprenen a través de les coses creades, a fi que siguin inexcusables.»
La futilitat de l’ateisme
Dostoievski fa dir a un dels seus personatges a Els Germans Karamazov: «Si no hi ha Déu, tot és permès». I aquest és el plantejament que hom fa freqüentment sobre l’ateisme. Això, no obstant, em sembla una postura molt miop. La realitat és que, si no hi ha Déu, tot és absurd. Jean-Paul Sartre s’arrapava més a la lògica de la situació quan, a través del seu protagonista a La Nàusea, descriu el sentiment de buidor, d’absurd, d’una existència que ha esdevingut per accident, que ve del no res i que torna al no res, i que té un instant de consciència pròpia però totalment il·lusòria i buida. Aquí és quan sorgeix aquest sentiment de «nàusea» de l’ateu ben informat que descriu Sartre tan magistralment.
Ho deia un professor de la Universitat de Deusto, fa anys ja, a la Fontana d’Or, a Girona, en una conferència sobre filosofia: Des de Kant fins avui. No recordo qui era, sols que era professor de filosofia a la Universitat de Deusto. Però va fer una afirmació que em va impressionar i que sempre he recordat: «L’ateisme optimista del segle XIX creia que, excloent Déu, l’home aconseguia el seu espai per a ser veritablement home. Però l’ateisme pessimista del segle XX se’n va adonar que, excloent Déu, l’home perdia tot espai per a ser home». El pietós Agustí d’Hipona ho va dir amb unes altres paraules: «O, Déu, tu ens has fet per a tu mateix, i els nostres cors no troben repòs fins que el troben en tu».
Aquí tenim el gran contrast entre l’ateu mal informat, optimista, i l’ateu ben informat, pessimista; entre l’ateisme infantil del segle XIX i l’ateisme madur del segle XX, que se n’adona per fi de les conseqüències de proclamar la mort de Déu. L’home, com home, perd tot espai per a ser-ho. Perquè l’espai de l’home és Déu, i sense Déu es troba precipitat dins un forat negre que l’absorbeix vers la perdició personal en tots els aspectes, en el temps, en l’espai, i en l’eternitat. I és que no és Déu que ha mort, sinó l’home, apartat de Déu i exclòs, no de l’existència, però sí de la vida.
Filosofia o revelació?
La filosofia vol arribar al coneixement de les realitats últimes a partir de la reflexió crítica, fins i tot del dubte metòdic. Però essent la realitat última la Realitat Personal, l’Ésser personal de Déu, la filosofia és impotent. La filosofia pot arribar a aproximacions limitades sobre la realitat en el millor dels casos. Però si la Realitat és personal, només es pot arribar a conèixer-la quan hi ha un flux de comunicació d’aquella Realitat personal a les realitats personals contingents que som nosaltres. Només per la paraula pot haver comunicació d’una persona a una altra. Aquest coneixement només és possible en tant que ens obrim els uns als altres mitjançant la comunicació dels nostres pensaments per la verbalització dels mateixos. I així és amb el coneixement de Déu: la Revelació és essencial. Aquí, la filosofia és impotent. Tota la filosofia del món mai no podrà arribar al coneixement de l’Altre. Com a molt, podrà arribar a fer inferències «sobre» l’Altre, però mai arribar a conèixer-lo personalment. Només coneixem els altres per la paraula, i igualment només coneixerem l’Altre per la Paraula.
La filosofia és una eina útil, però d'àmbit limitat. L’error rau en el filosofisme, en l’intent d'abastar la totalitat de la realitat mitjançant la filosofia. La raó, com serventa de la comunicació, de la Revelació, és una eina esplèndida que hem rebut de Déu. El racionalisme és en la pràctica una idolatria, en posar com a suprem allò que és subordinat. La raó no pot establir la mesura de la realitat, sinó, a partir de la realitat com se’ns dóna a conèixer pels sentits, incloent la Revelació, raonar dins el marc donat pels fets. Però la raó no pot mai pressuposar els fets. Això ho fa el racionalisme errat. La raó examina els fets, els reconeix i els assumeix, i comença a partir d’ells. Però l’essencial és la comunicació, la Revelació personal Sense ella mai no coneixerem els altres, ni l’Altre.
La Fe —més, no menys
La fe és molt més que un coneixement a través dels sentits, no molt menys. Per observació directa podem arribar a percebre aspectes de la realitat que ens envolta, i som portats a la inferència del designi, d’un disseny intel·ligent real, que no aparent, de les meravelles de la vida i de llur entorn. Una ment oberta i no enfrontada a Déu reconeix en la Creació el Poder i la Saviesa de Déu. Però això no és fe, sinó anar darrera de l’evidència fins on ens porta. I l’evidència no ens pot portar més enllà. No ens pot donar el coneixement de Déu mateix (per no parlar de l’explicació de la tragèdia present d’aquest món, que tant va colpir Darwin, com colpeix cada persona que es troba en aquest món). Però ens porta a la convicció que Déu és. Com podem conèixer aquest Déu?
La pregunta es pot tornar a formular així: Com podem conèixer ningú personalment? Només en tant que aquest algú se’ns obre, se’ns comunica, i això VERBALMENT. I per aquest coneixement és imprescindible l’existència de la confiança. Sense confiança en l’interlocutor no es pot establir cap lligam personal ni s’arriba a cap coneixement de l’altre. No pot haver relació ni coneixement personal quan hi ha desconfiança.
En la Revelació, Déu ha parlat. Però només podem arribar a conèixer-lo i a establir un lligam amb Ell quan hi ha confiança. Quan escoltem Déu i confiem en Ell, és només llavors que podem arribar a conèixer-lo i a tenir una relació personal amb Ell. Ara bé, això només pot ser a través d’una via. L’home, en les mateixes qüestions que es planteja, les seves preguntes sobre si Déu existeix o no, demostra amb això el seu allunyament de Déu —l’home, de natural, no té relació amb Déu. Pot ser que alguns s’esforcin, que especulin, que filosofin, que cerquin de relligar-se amb Déu (mitjançant la «religió» entesa com esforç humà per guanyar-se l’acceptació de Déu). Aquest evident allunyament de Déu per part de l’home demostra la realitat d’uns factors fonamentals que formen part d’aquesta mateixa revelació del Déu en qui som cridats a confiar. Aquesta revelació de Déu ens parla de la CAIGUDA de l’home, dels efectes encegadors del pecat en la ment humana, i de la predisposició dels homes contra Déu —de l’enemistat natural dels homes contra Déu. Això és l’antítesi de la confiança.
La Revelació ens parla també de la CULPABILITAT HUMANA, i de com Déu necessàriament ha de condemnar tot allò que és contrari a la Seva santedat —la rebel·lió de la criatura contra el seu Creador. Però, també ens parla de l’amor de Déu vers la Seva criatura i d’allò que Ell ha fet per tornar l’home a Ell mateix tot i alhora mantenint la Seva justícia:
Déu el Fill esdevé Home i esdevé, d’aquesta manera, Aquell que és Home i Déu en la persona de Jesucrist, en la Seva doble natura de veritable HOME (per l’Encarnació, membre de la nostra raça, però exempt de pecat) i de veritable Déu (la Seva natura infinita i eterna com Aquell que és la Paraula que era ja en el principi i des de l’eternitat, que era amb Déu i que era Déu –Joan 1, 1ses.). I ho fa, segons els anuncis fets des del principi i al llarg de la història de la Revelació:
1) Per manifestar-se al mig dels homes i revelar plenament l’amor de Déu, essent Ell «Déu amb nosaltres».
2) Per compartir amb nosaltres les afliccions que patim a causa del pecat: «En totes les afliccions d’ells va ser ell afligit». Ell va patir amb nosaltres.
3) Per presentar-se Ell mateix, com aquell home sant, en representació dels homes dels que compartia la natura humana, membre de la nostra raça, com sacrifici per nosaltres, un sacrifici digne de Déu (amb el valor infinit de la Seva persona infinita i eterna i la realitat de la Seva humanitat per la que ens representava). Així Ell va poder portar la càrrega de les nostres culpes, donant plena satisfacció en la creu, per la Seva mort, a la justícia de Déu per les culpes dels Seus representats —i d’aquesta manera obrir-nos les portes a ser acceptables i acceptats per Déu, en creure en Ell i entrar davant Déu per Ell. Ell va patir per nosaltres.
La clau? La FE. Aquella fe que és la confiança en Déu, i en allò que Déu ha fet mitjançant Jesucrist i en allò que Déu ens ha comunicat sobre el mateix —per anticipat mitjançant els profetes i retrospectivament pels proclamadors de la gran i bona notícia: que Déu ha portat a terme la salvació, que no només ens ha donat el coneixement d’Ell mateix, sinó que ha resolt la gran qüestió de la nostra culpa moral que ens tancava el pas com una eterna barrera impedint que poguéssim entrar davant Déu. Ara se’ns convida en Jesucrist a entrar lliurement davant Ell.
Els tres grans punts de la salvació de Déu són:
1) l’Encarnació (la identificació de Déu el Fill amb la raça humana, el pecat exceptuat);
2) la Creu (el seu oferiment d’Ell mateix davant Déu com el nostre representant i substitut, donant satisfacció davant la justícia de Déu pels pecats de tota la humanitat. Tenia legitimat per fer-ho, com membre de la humanitat; tenia capacitat per fer-ho, en virtut de la Seva natura infinita i eterna —el valor de la Seva Persona era infinit, i el valor del Seu sacrifici també);
3) la Resurrecció: aquest esdeveniment segella la Seva obra de satisfacció plena de la justícia de Déu, i certifica que juntament amb la satisfacció pel pecat ha abolit el seu fruit: la mort. Ell és el capdavanter de la nova creació, que introduirà al seu temps en la seva plenitud.
Així, la fe no és menys, sinó molt més que qualsevol percepció d’allò que és visible en el nostre entorn. Així com la confiança en els nostres interlocutors és l’única via per conèixer-los, per obrir-nos ment a ment, cor a cor, persona a persona, així la confiança en Déu —en el que Ell és, en el que Ell ha fet, en el que Ell ens comunica (i la Seva comunicació plena és en Jesucrist) és l’única via per conèixer-lo a Ell —per la FE tenim el més gran dels coneixements: el coneixement personal, real, de Déu, i de tot allò que Ell ens comunica, sobre la nostra història, la nostra necessitat, la Seva provisió i els Seus plans per al futur. Així, doncs, la fe és el medi més profund de coneixement. Barrant la mentida, que destrueix la confiança i la comunicació com a tal, és l’única via de coneixença entre els humans. I de part d’Aquell que ni menteix ni pot mentir, Déu, rebem una comunicació per la restauració dels nostres cors en fe a Ell. I podem certament fonamentar la fe en Aquell que havent mort, va ressuscitar, i que ens diu: «Jo sóc el camí i la veritat i la vida: ningú no ve al Pare sinó per mi». (Joan, capítol 14, verset 6).
Santiago Escuain
